La revista degana en valencià

Què és el futur?

«O ens posem a pensar el futur seriosament, a qüestionar-nos què volem ser de majors, o els valencians ho tindrem magre»

Fa uns dies parlava amb una amiga –tot i que el terme, gojosament, se’ns ha anat quedant curt amb el pas de les setmanes des que ens vam conéixer– sobre el futur. Pot semblar una conversa banal o pretesament transcendent, però les arestes del futur són múltiples, en l’espai, en el temps, en la dimensió personal, ideològica, tecnològica. El futur ho és tot i no és res, al mateix temps.

Aquell dia vam començar per parlar del llibret que jo tenia a les mans, mentre esperava amb una cervesa al sol inusualment primaveral d’una València que, malgrat tot, encara vivia al febrer. Dialogue de l’arbre, de Paul Valéry, és un text fabulós al qual el meu jo ambientòleg no va poder evitar trobar-hi una inconsistència fonamental: ubicar faigs a Grècia, on no són tan habituals com a França. Valéry coneixia els boscs centreeuropeus, però no la vegetació mediterrània. Millor haver escollit una alzina o una olivera com a escenari! Tanmateix, les reflexions que allí s’aboquen amb l’excusa botànica són no només de les que fan mal per la profunditat, sinó també de les que mantenen la vigència amb esplendorosa displicència pel futur, com li passa també a Thoreau, per posar un altre campió de la atemporalitat del segle dènou. De les pàgines passàrem justament a considerar allò, entre glops de cervesa que no deixàvem escalfar: per què algunes paraules s’avancen al seu temps, romanen immutables, són un far perenne per a l’exercici de la vida. I d’allà passàrem a la ciència-ficció, a com alguns autors s’avançaven no amb voluntat de perdurar, sinó d’encertar, de predir, de portar al paroxisme l’extrapolació i, en aquella gimnàstica literària i estilística, copsar alguns del temes centrals que ens fan humans. Perquè d’això va justament la ciència-ficció: de furgar als racons més recòndits de les essències dels éssers humans, no de naus espacials i pistoles làser. És posar-nos en situacions concretes (el com i el perquè són habitualment secundaris) en un futur proper i llunyà, i descobrir com reaccionaríem davant amenaces alienígenes, desastres naturals, disrupcions tecnològiques o canvis en el nostre propi cos. La ciència-ficció sempre bascula entre l’èpica i la distopia, i és aquesta última la que, per motius que encara no acabe d’entendre, em resulta més atractiva. La imatge d’un cérvol enmig d’un pàrquing abandonat, el futur desèrtic de Mad Max, epidèmies que obliguen a la reconstrucció, planetes isolats on perviu una branca desesperada de la raça humana… El futur és un lloc inhòspit, i per això cal pensar-lo.

Perquè si bé en la nostra vida personal és fútil trencar-nos el cap i tacar de plans i projectes els calendaris dels propers vint anys (qui ens assegura, per a començar, que estarem en aquest món d’ací vint anys?), és absolutament necessari que entenguem que és una feina inajornable com a espècie, com a poble i com a societat. Com a espècie, perquè part del nostre èxit evolutiu ha estat comptar amb un cervell capaç de produir una transmissió eficaç del coneixement entre generacions, i alhora d’avançar-se a les estacions, a què pensarien els de l’altre bàndol o a les èpoques d’escassesa. Hem de saber posar-lo en funcionament una vegada més i ataüllar els límits físics del planeta, que cada vegada són més i més evidents, i que s’evidencien en l’esgotament de recursos, la contaminació i el canvi climàtic, que canviarà les regles del joc. Però també hem de baixar a un nivell més d’anar per casa –pel país, si voleu. I entendre que continuem sense tenir les ferramentes adequades per a avançar-nos a un futur mutable que ja no és la prolongació d’una línia de tendència passada. O ens posem a pensar el futur seriosament, a qüestionar-nos què volem ser de majors, o els valencians ho tindrem magre. Què volem fer amb el nostre sistema productiu? (I deixem-nos de tòpics i programes electorals, per favor). Què entenem per canvi? Volem que l’agricultura continue sent un pilar fonamental del nostre territori, o només volem mantenir-la amb respiració assistida fins que la societat deixe de valorar-la, i llavors destriar-la al contenidor d’orgànics? I si ens la creiem… amb quina aigua la regarem? Voldrem regar-la? Com ho gestionarem? Com serà, en qualsevol cas, eixa agricultura? Per a qui la farem, i qui la farà?

I com eixes, moltes preguntes. És evident que ara tocava apagar focs i revertir un rumb enverinat que ens portava al penya-segat. Però comença a albirar-se una certa complaença a l’horitzó. Un reviscolament d’algunes idees que tant de mal van fer –grans esdeveniments, per exemple– i una despreocupació absoluta pel que significa el demà. I sense pensar el demà, el present futur serà només cendra passada.

 

Article publicat al nº436 (Els museus valencians). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top