Relat XIII (b)

30/06/2021

El relat dels fets

4 Els partits de futbol

…

al centre del món conegut s’hi atansava tothom, disciplinadament, com en una processó els participants respectuosos amb el seu espai vital i el dels altres, als centres s’hi va mantenint sempre l’atenció deguda als llocs desproveïts de privacitat, el poder hi cova als centres les seues estratègies, així l’església de Sant Pere, l’ajuntament, la casa del farmacèutic, Don Rafael, la del notari de pro, els bars centrals on s’acaramullen tots aquells que cerquen feina d’un dia per un altre i la gent que la reparteix, i els centres es multipliquen quan cal i es precís ampliar-se, el mercat de les tomaques, d’abans de la guerra, era just devora del centre, constituint un altre centre paral·lel al carrer Carnisseria, ver eix central que travessava qui passava pel poble sense passar just pel centre, però tocant-lo de molt a prop, continuació del carrer del Major, que venia de l’Est, i avantsala del carrer de l’Hospital, que s’allargava cap a l’Oest, eix perfecte tangencial i gairebé límit pel sud del poble més arrelat als avantpassats, d’aquesta manera es feia un passeig, lloc de trobada alternatiu perquè els carros carregats a vessar amb les seues mercaderies poguessen endinsar-se prou a prop del centre sense haver-lo d’ocupar necessàriament, ja prou atapeït d’altres menesters i ocupacions, al poder polític i econòmic del poble s’hi afegia l’escaparata de tot allò que la gent del poble pogués necessitar per sustentar els seus, el poder de l’ànima i del cos venien a apropar-se en silenci en aquesta nova plaça de relació, una relació on la Farta hi feia estada puntualment, abans dels anys vint, arribada del carrer Roser amb el carro dels gelats i de l’orxata els dies de mercat, que eren pràcticament tots, cada dia les dones dels llauradors escampaven al terra allò que els seus homes en temps d’hortalisses, que coincidia amb la bonior del temps d’estiu i primavera golut de refrescs, havien collit el dia d’abans, un mercat apte perquè els de fora anassen a poc a poc afegint-se a la fira del comprar i del vendre, també altres estris, gent de fora que demanava un àpat de finals del matí abans de partir amb el carro cap a casa, un viatge que segurament s’allargava fins ben entrada la vesprada, si més no, detall que no va passar desapercebut per a la Farta, hàbil negociant i millor observadora del món que canviava a passes agegantades, d’aquí la decisió de passar del viure llogada del carrer Roser, cim de la plaça de l’església, fins al Passeig, nou mirall del món conegut, a començaments dels anys trenta, davant d’on abocaven els antics mercaders llurs presents apreciats, eren els anys vistosos de la república, anys de futurs impensables, el front popular havia guanyat de molt les eleccions del trenta-u i la gent tenia la il·lusió de qui coneix per primer cop en dos-cents anys un ventijol favorable als projectes vitals, calia espavilar-se i la Farta ho va fer ràpidament, amb tots els fills parits, el darrer, Frederic, de pocs anys, dos, tres, i la resta amb edats pròximes a emancipar-se, alguns ja casats, de fet, el marit delicat de salut, moliner, el Soldat de mal nom, qui sap si aquesta no fou la vertadera motivació que la feu moure de lloc, haver de completar, en el temps de substituir, el pa que aportava l’home delicat a la casa pairal, la fam planava sempre pels caps dels humans en aquelles societats encara preindustrials on no se sabia ben bé si es menjaria, si n’hi hauria prou per a tots, si la collita bastaria pels intercanvis necessaris, si les quantitats per fer conserves per a l’hivern traïdor serien les adients en funció de les boques que omplir, eren temps imprecisos, els únics negocis que ocupaven gent al marge del camp eren els molins d’arròs, oficis que malmetien la salut pels polsims engolits a sacades, el cas del Soldat i de tants altres prevenia la resta dels membres de les famílies d’haver-se de conformar, el treball del camp resultava breu i escàs i sempre mal pagat, era precís començar a trobar alternatives als límits imposats, i era l’hora de percebre que noves necessitats obrien noves vies de treball, el centre del passeig, el nou centre del món conegut, havia de donar de menjar a molt volanders que s’ho mereixien per la feina feta, haver aportat al poble mercaderies que li feien renovellar les esperances d’un avenir més profitós.

…

l’espai imaginari col·lectiu del passeig, que anys més tard ocuparien el Juli i l’Agnès, i tots quant hi feien estada al local de l’orxateria, com ara el Guillem o l’Enric, visitants esporàdics d’un territori guanyat per al poble, si no èpic, al menys romànticament, va començar a crear-se en aquests anys d’aventura, de recerca de nous horitzons, una de les primeres fou la Farta, ja ho hem dit, amb el carro dels gelats i posterior instal·lació definitiva, encara hi havia una sèquia ben a les vistes que corria paral·lela a l’illa de cases, quan els primers plans d’urbanització decideixen eixamplar el poble fins a la nova carretera, el passeig se situa just al mig d’aquesta nova embranzida col·lonitzadora, deixant encara el riu ben allunyat i l’estació del tren a tocar de la carretera, és l’espai nuclear que ocuparan les parelles d’enamorats els diumenges a la vesprada, el lloc on, per primer cop, els matrimonis del poble s’hi atansaran per deixar-se veure com el que són, matrimonis que s’apropen al passeig per mirar i ser vistos i recollir els fills menuts de sortida del cinema, el primer tret urbà i burgés que els definirà com a nous ciutadans del poble, visibles i amb ganes de saber, no tots gosaran fer aquestes davallades, els més resistents continuaran sent els llauradors més pobres, els assalariats que ja han fet a la plaça el que calia per ser vist del patró, i prou, sense família pel mig, qui mostra la família ha d’estar en una posició més folgada, més independent, els anys posteriors a la guerra no deixen lloc al dubte, al passeig hi va qui pot mostrar-se obertament, i aquest acte té un plus de vanitat i deshonestedat solament assumible per als que decideixen què es pot i què no es pot mostrar, encara és fosc al poble per a segons quins usos universals, el mercat de les tomaques acaba de traslladar-se més enllà de la carretera i el passeig ha quedat com l’espai públic que ha d’ocupar una nova classe social, la burgesia benestant que ho farà ben ostensiblement, d’altra banda hi ha els casinos, també situats en aquest lloc de novetats, el Montecarlo, de reminiscències republicanes, el Talismà, més especialitzat amb fadrins de nova planta, i casa Ximo, el més antic de tots, de gent del camp de sempre, i també de veïns, més intimista, segurament per la grandària, tots tres són locals d’interior, d’hivern, ocupats des d’abans de la guerra per homes en exclusiva, hom es fa el cafè de rigor, la cassalla del migdia, la cervesa de la vesprada, les partides de cartes, es mira de petar la xerrada ocupada en coses banals o relacionades amb la feina comuna, hi vénen a coincidir propietaris menuts amb gent que aspira a ser-ho, cadascú al seu lloc, són els llocs de trobada previs a les soldades del dia següent, d’aquí partiran també per guanyar-se el sou els jorns que dure la seguida de la collita, del sembrar, de la batuda, el poble creix, encara pausadament els anys immediats de la postguerra, però els locals han agafat dimensions d’il·lusions republicanes, tant el Montecarlo com el Talismà tenen cabuda perquè tothom del poble hi faça el vermut si té ganes a la mateixa hora, són descomunals, com el refugi de guerra que hi ha davall del passeig, altre tret màgic que serveix d’atracció, construït durant la guerra civil, el govern del PP de setanta anys després el va fer desaparèixer, en un acte que seria una extensió a contrario de la llei de la memòria històrica que aleshores preparava i aprovava el parlament de la nació espanyola, eren tan grans aquests dos locals que donaven a dos carrers o espais diferents i correlatius, com una mostra del desenvolupament que la zona mostrava a qui volgués veure-ho, del carrer Major fins al passeig, el cas del Montecarlo, i d’aquest fins a la carretera, el cas del Talismà, s’obria tot un món en expansió capaç d’atordir els caps més sedentaris, més conservadors, representaven la novetat dins d’una tradició encara ben viva, la dels casinos que poc a poc van deixant pas a les parelles, als matrimonis, als joves fadrins de butxaca ajustada, que assagen nous sabors, noves begudes, olors d’encís sota boirines de tabac, caramulls de sensacions desconegudes pels seus avis, els primers grans barmans comencen a obrir-se pas, Llorenç, Vicent, en seran els màxims representants, dignes successors dels Malagueños, més Vicents, l’avi de l’Enric, l’oncle Lluís, una solemne majestuositat començava a despuntar de la mà dels senyors dels locals, les coses ben fetes a uns preus actuals, la postguerra deixava pas a possibles somnis de conciliació davant d’un bon plat de creïlles picants, de les anomenades braves.