Sant Josep d’Arimatea i Sant Patrici

El cristianisme representa una síntesi d’èxit de diferents cultures i tradicions articulades al voltant de la figura de Jesús, un jueu considerat el Messies, anunciat en l’Antic Testament, la vida i el missatge del qual es recull en el Nou Testament.

El desenvolupament inicial del cristianisme va beure dels escrits sobre la vida de Jesús (els evangelis, tant els quatre canònics com els apòcrifs o extracanònics), de diferents tradicions jueves, d’altres grecollatines o híbrides impulsades per jueus hel·lenitzats (Saulo/Pau,[1] Felip, Bernabé, Silas), per la diàspora jueva o per gentils pròxims als jueus (Lluc, l’evangelista).[2] I, en els segles immediatament posteriors, pels grans Doctors de l’Església, gestors d’una doctrina ja híbrida entre el judaisme més obert i la  cultura grecollatina, a més de la incorporació de tradicions paganes de veneració a les forces, manifestacions i objectes de la natura (geològics, meteorològics, botànics, zoològics).[3]

En aquest article comentarem la relació entre la figura d’uns dels fariseus pròxims a Jesús, Josep d’Arimatea (festivitat el 17 de març) i Nicodem (3 d’agost) i la cristianització del culte a l’arbre en la primitiva Anglaterra cristianitzada. I també de la coincidència temporal entre les festivitats dels sants Josep d’Arimatea i Josep l’espòs de Maria, i amb sant Patrici, l’evangelitzador i patró d’Irlanda.

 

SANTS JOSEP D’ARIMATEA I NICODEM

Els evangelis canònics es poden dividir en dos grups, els sinòptics o ‘vistos des de la mateixa òptica’, Mateu, Marc i Lluc, i d’una altra banda el de Joan. Els primers són bastant diferents de l’últim, tant per l’enfocament com pels personatges que hi figuren, que no sempre coincideixen. Ara bé, un dels personatges que tot i no ser una figura central sí que consta en tots els evangelis és Josep d’Arimatea.[4]

Es tractava d’un fariseu ric i amb influència que tenia accés a Ponç Pilat, el governador de la província romana de Judea. Mort Jesús, negat per Pere i fugits els apòstols, Josep d’Arimatea va tindre el valor de presentar-se a Pilat i aconseguir l’autorització per enterrar el cadàver de Jesús en un sepulcre nou, acabat d’excavat en la roca, del qual era propietari (Jn 19,38-39), i que van tancar amb una gran pedra a l’entrada, per la qual la tradició cristiana el té com a patró dels sepulturers i embalsamadors.

Segons les llegendes medievals, Josep d’Arimatea era germà de Joaquim, el pare de Maria segons el protoevangeli (apòcrif) de Jaume. Això situaria el d’Arimatea com a oncle-avi de Jesús, a més del seu tutor quan va morir Josep l’espòs de Maria.

En l’evangeli de Joan, però no en els sinòptics, figura un altre fariseu ric i rellevant, Nicodem, observant rigorós de la Llei mosaica i membre del Sanedrí, tot i que temorós de ser descobert com a seguidor de Jesús. Joan li dedica alguns versets (en els capítols 3, 7 i 19), on figura com a protagonista d’un profund diàleg amb Jesús, com si fora un escèptic que vol saber des de la comprensió més que no des de la creença. El Nicodem de l’evangeli de Joan va ajudar, amb els seus servents, a Josep d’Arimatea a desclavar de la creu el cos de Jesús per poder-lo dur al sepulcre[5] des del Gòlgota o tossal de la Calavera -per l’aspecte d’un dels vessants del turó- on havia estat crucificat.

El descendiment (1438), de Roger van der Weyden, Museu del Prado. Madrid. D’esquerra a dreta, Maria Clopas, germana de Maria; sant Joan (als peus del qual, un crani) i l’altra germana de Maria, Salomé (Marc 15,40) que sostenen el cos de la mare de Jesús. El cadàver de Jesús, en un llençol de lli, és baixat per Nicodem, un ajudant i Josep d’Arimatea. A la dreta, un personatge no identificat que porta un pot a la mà, probablement de mirra, i Maria Magdalena. En l’oli sobre taula del pintor flamenc, Crist porta la corona d’espines i mostra la marca de la ferida de llança (Joan 19,33-34) provocada per Longí.

 

Dels dos eminents fariseus deixebles de Jesús, Josep d’Arimatea va aportar el sepulcre on va ser enterrat Jesús, i Nicodem cent lliures (més de 30 kg) de mirra[6] i àloe per a embalsamar-lo (Jn 19,39) segons el costum jueu.

Un altre Nicodem, més tardà, figura com a autor de l’evangeli apòcrif que duu el seu nom i que inclou uns altres escrits, com els Actes de Pilat o Descens de Crist als inferns. Escrit al voltant de l’any 150, aquesta obra va ser una de les fonts que més aportacions llegendàries va fer al cristianisme medieval, amb noms com ara el de Berenice (Verònica),[7] la dona que va eixugar la faç de Jesús;[8] Dimes, el bon lladre crucificat a la dreta de Jesús; o Longí,[9] el legionari que va travessar amb una llança el costat de Jesucrist.

 

SANT JOSEP D’ARIMATEA, L’ARÇ BLANC I EL CULTE ALS ARBRES. SANT PATRICI

Moltes de les llegendes medievals generades al voltant d’aquests personatges han configurat el nostre marc cultural i sentimental, així que paga la pena recordar-les i contextualitzar-les.

Tot i ser empresonat Josep d’Arimatea sota l’acusació d’haver sostret del sepulcre el cos de Jesús per simular una resurrecció o anàstasi, en no poder-se provar la seua participació va ser alliberat. Ara bé, temorosos de la persecució que s’havia desencadenat a Jerusalem contra els seguidors de Jesús, Josep d’Arimatea i un grup de seguidors van equipar un dels seus vaixells i van navegar fins a les costes de la Gàl·lia. La van travessar fins a arribar a l’Atlàntic, des d’on van passar a Anglaterra i van tractar de difondre el missatge de Jesús. Una Anglaterra poblada aleshores per britons que, com altres grups cèltics, tenien unes creences en què els arbres eren objecte de culte i veneració, a més de regir el calendari.[10]

En la llegenda generada en el segle X pels cristians anglesos se suposava que  Josep d’Arimatea havia agafat com a bàcul per a viatjar una branca d’arç blanc (Crataegus mongyna),[11] l’arbret espinós que havia servit per a confeccionar la corona d’espines de Jesús.

Recolzant-se en el bàcul i acompanyat pels deixebles, Josep d’Arimatea va arribar a Glastonbury (Somerset, Anglaterra), aleshores una petita illa en una marjal prop de Gal·les. Com que estaven tan cansats (weary), van anomenar el lloc Wearyall (> Weerall) i van decidir quedar-s’hi. Trist i desanimat, el d’Arimatea hi va estacar el bàcul i el va deixar plantat. Per a sorpresa de tots, a l’endemà li havien sorgit brots anunciadors d’un nou arç blanc que no tan sols floria en primavera, sinó també per Nadal (var. biflora o praecox). Entusiasmats pel milacre, hi van construir la primera església a terres britàniques.

Més tard, ja en el segle XII, s’hi van trobar els suposats ossos del rei Artús i es va afirmar que allí havia mort també sant Patrici, evangelitzador i patró d’Irlanda, basant-se en el document de l’historiador anglonormand Guillem de Malmesbury De antiquitate Glastoniensis ecclesiae (Sobre l’antiguitat de Glastonbury, 1135) en què afirmava que sant Patrici «després de convertir els irlandesos i establir-los sòlidament en la fe catòlica, va tornar a la seua terra natal i va ser guiat des de dalt fins a Glastonbury [on va morir]».

Per tot això, l’abadia que s’hi va alçar, amb l’arç blanc que hi floria va esdevindre un centre de pelegrinatge sincrètic, d’intersecció entre el cristianisme, l’antiga religió dels arbres, la reivindicació nacional bretona i el lligam amb Irlanda. Però, ¡ai!, durant la guerra civil anglesa de 1642-1649 prèvia a la dictadura de Cronwell, els fanàtics puritans (calvinistes) van considerar que calia eradicar eixa reminiscència de l’antic culte cèltic als arbres, i el van tallar. Posteriorment en van plantar un altre de la mateixa varietat, una rama florida del qual s’envia regularment per Nadal al cap de la monarquia britànica.

Un lligam fenològic, el de la floració, que també fa pensar que les dates assignades[12] en el santoral a Josep d’Arimatea i a Patrici, el 17 de març, tot just al costat de Josep el marit de Maria (19 de març),[13] semblen anunciar l’inici de la primavera (20 de març).

Com tantes vegades, hem tingut ocasió d’assenyalar que natura, cultura i religió mostren més lligams dels que a un observador poc informat li podria

[1]«De Sant Joan a Sant Pere, i un sant eclipsat, Sant Pau», revista Saó 427, de juny 2017:  https://revistasao.cat/de-sant-joan-a-sant-pere-i-un-sant-eclipsat-sant-pau/

[2]«La importància religiosa del número quatre (II). Evangelistes Mateu i Lluc”, revista Saó 474, de novembre 2021: https://revistasao.cat/la-importancia-religiosa-del-numero-quatre-ii-evangelistes-mateu-i-lluc/

[3]«L’ase i el mul (III). Etnozoologia i religió», revista Saó 492, de juny 2023: https://revistasao.cat/lase-i-el-mul-iii-etnozoologia-i-religio/

[4]Mateu 27,57-60; Marc 15,43-46; Lluc 23,50-55; Joan 19,38-42.

[5]Hui en dia, basílica del Sant Sepulcre.

[6]«Epifania etnobotànica», revista Saó 422, de gener 2012:  https://revistasao.cat/epifania-etnobotanica/

[7]«Santa Faç, Verònica, Berenice»: https://www.youtube.com/watch?v=ang_fX8g4LA&t=46s

[8]«Una síntesi religiosa d’èxit: la Santa Faç d’Alacant», revista Saó 436, d’abril 2018: https://revistasao.cat/sintesi-religiosa-exit-la-santa-fac-alacant/

[9]«Santoral i antropònims (I). Sants Oleguer, Longí i Oriol, i científics naturalistes homònims», revista Saó 489, de març 2023: https://revistasao.cat/santoral-i-antroponims-i-sants-oleguer-longi-i-oriol-i-cientifics-naturalistes-homonims/

[10]«El calendari celta, un calendari natural». Revista Mètode 51, de la tardor de 2006: https://metode.cat/revistes-metode/seccions/jardi-animat-seccions/el-calendari-celta-un-calendari-natural.html

[11]«L’arç blanc i l’oracle d’Agamèmnon». Revista Mètode 71, de la tardor de 2011: https://metode.cat/revistes-metode/document/larc-blanc-i-loracle-dagamemnon.html

[12]La data de celebració d’un sant es procura que coincidisca amb l’aniversari de la seua mort, que implica la seua entrada en el cel. Però en el cas dels sants dels quals es desconeix eixa cronologia (com els que hem considerat en aquest article) les raons per triar una data poden tindre un altre caràcter, com ara anunciar la primavera.

[13]L’atribut principal de Josep, el marit de Maria, és un bastó florit, tot indicant que prové de la rama genealògica del rei David (fill de Jessé) i que per això transmet a Jesús la seua dignitat reial tot seguint la profecia d’Isaïes 11,1: Et egredietur virga de radice Jesse, et flos de radice ejus ascendet (“I un rebrot eixirà de l’arrel de Jessé, i d’eixe rebrot eixirà una flor”.

Revista número 500. Març 2024.