La revista degana en valencià

La importància religiosa del número quatre (II). Evangelistes Mateu i Lluc

03/02/2022

En setembre vam recordar[1] dos dels quatre Pares-Doctors de l’Església (Gregori i Jeroni); i ho vam aprofitar com a motiu per iniciar una reflexió sobre del valor simbòlic del número quatre en el cristianisme.

En aquest article reprenem el tema centrant-nos ara en dos dels quatres evangelistes, Mateu i Lluc; i ho fem en atenció a que les seues festivitats se celebren en l’època de la publicació d’aquest article[2], ja que el primer es va celebrar el 21 de setembre i el 18 d’octubre se li dedica Lluc.

ELS EVANGELIS

S’anomenen Evangelis[3] els escrits que recullen la tradició oral dels inicis del cristianisme referits a la biografia d’un profeta jueu de nom Jeshuà Joshua; un nom posteriorment llatinitzat en Jesús[4].

D’Evangelis o biografies de Jesús n’hi ha quasi cinquanta. Això introduïa incerteses sobre la importància relativa de cadascun en el corpus teòrica cristià; per eixa raó, i en produir-se les turbulències del cisma protestant, el Concili de Trento (1545-1536) va fixar doctrina i va elevar a dogma catòlic que només n’hi ha quatre de canònics, els atribuïts (per ordre cronològic) a Marc (c. 68-73), Mateu (c. 70-100), Lluc (c. 80-100) i Joan (c. 90-110), i que havien quedat recollits en la Vulgata o versió llatina de la Bíblia realitzada en el s. IV per Sant Jeroni d’Estridó[5].

Edició Sixtina-Clementina de la Vulgata; l’oficial durant segles.

ELS EVANGELIS SINÒPTICS

Al començament del segle XIX el crític textual alemany Johann Jakob Griesbach va assenyalar el gran paral·lelisme que hi ha entre els tres primers Evangelis, els de Mateu, Marc i Lluc.

En ordenar-los en columnes i comparar-los entre si va detectar que hi havia nombroses concordances textuals; raó per la qual han rebut el qualificatiu de sinòptics ‒del grec syn, “amb, alhora” i ops, “ull”‒, que ve a dir “vistos des de la mateixa òptica”. A més, va demostrar que Mateu i Lluc van utilitzar l’Evangeli de Marc com a font literària principal, a la qual van afegir elements provinents d’unes altres fonts.

Convé assenyalar que els Evangelis de Marc i de Joan es circumscriuen a la vida pública de Jesús, que la tradició suposa després del baptisme o ritual iniciàtic[6] efectuat per un altre Joan, el Baptista[7].

Altrament, l’Evangeli de Joan és ben diferent dels sinòptics, tant pel que fa a la descripció dels fets com a l’estil, entreverat de missatges filosòfics i teològics que presenten Jesús com a Déu encarnat.

Per la seua part, els Evangelis de Mateu i Lluc situen l’inici de les seues narracions en temps anteriors no tan sols a la vida pública de Jesús, sinó al del mateix naixement de Crist.

En aquest article ens centrarem breument en els “copistes” Mateu i Lluc, per la doble raó de què els hem celebrat en setembre-octubre i que mostren clarament els dos extrems o tensions que es van manifestar durant els primers temps de configuració de la nova religió: l’emmirallament en l’ortodòxia jueva i l’obertura cap el món gentil.

Un Jesús al que consideren χριστός (christós), és a dir, “ungit” o “candidat a la dignitat reial”, Messies[8].

Ara bé, mentre que Mateu escriu el seu Evangeli per als jueus versats en les Escriptures, Lluc el dirigeix als gentils, posant èmfasi en els aspectes més cosmopolites del missatge de Jesús.

MATEU[9] (festivitat, 21 de setembre[10])

La tradició cristiana diu que Mateu[11] era un dels dotze apòstols, tot i que no n’hi ha cap prova més enllà de la coincidència antroponímica. En qualsevol cas, Mateu[12] no era un pescador analfabet ‒com ho eren la major part dels altres apòstols‒ sinó un publicà, un funcionari ric, recaptador d’imposts per als romans, i que escrivia en grec i en arameu.

“La inspiració de Sant Mateu” (1602) Caravaggio.

Col·lecció San Luigi dei Francesi, Roma.

L’Evangeli de Mateu és el que conté més referències a l’Antic Testament, potser en un intent de provar als jueus que Jesús era el Messies esperat perquè complia certes profecies o anuncis, com ara:

1) genealogia reial davídica (Isaïes 1,11 ® Mt 1,1-25);

2) nascut d’una “mare jove” (Is 7,14 ® Mt 1,18-24), que en la Septuaginta[13] es traduiria erròniament[14] per “verge”[15];

3) naixement en Betlem (Miqueas 5,2 ® Mt 2,1);

4) resurrecció (1 Samuel 2,6 ® Mt 28,8-15).

I tot entreverat de miracles i de somnis. De molts somnis en què els àngels tranquil·litzen, aconsellen, ordenen, etc. Així, i pel que fa a Josep:

  1. que accepte a Maria com a esposa malgrat estar embarassada (Mt 1,20-24);
  2. que fugen a Egipte (Mt 2,13);
  3. que retornen a Israel (Mt 2,19-21);
  4. que vagen a Natzaret de Galilea (Mt 2,22-23).
  5. I als Mags, que no tornen a veure a Herodes (Mt 2,1-12).

LLUC[16] (festivitat, 18 d’octubre)

L’Evangeli “de Lluc” és anònim; però, s’atribueix a Lluc, “el metge estimat” [17] de Pau de Tars (Epístola als Colossencs 4,14). A més a més, i segons la tradició, Lluc va conèixer Maria, la mare de Jesús, de la qual va pintar un retrat.

 

“Sant Lluc, mostrant una pintura de Maria” (1563). Guercino.

Nelson-Atkins Museum of Art. Kansas City.

L’Evangeli que porta el seu nom va ser escrit després de l’any 70, quan les tropes romanes de Vespasià i el seu fill Titus van prendre Jerusalem i destruir el Temple, fets que descriu vívidament.

Lluc, a jutjar pel seu estil, era una persona culta, cultivada, i un dels seguidors de (Sant) Pau, el gran artífex del cristianisme. En qualsevol cas, l’autor és el mateix que va redactar els Actes o Fets dels Apòstols, la principal font d’informació sobre els primers temps del cristianisme. A diferència del jueu Mateu, Loukas[18] ‒Lluc‒ és un gentil (no circumcís) que s’adreça als “seus”, els gentils. I ho fa per informar-los que el cristianisme és una religió cosmopolita i no una rama del judaisme; és més, Lluc es malfia dels jueus, tracta a les autoritats romanes amb consideració, i descriu a Jesús amb una actitud cap els gentils més afable que els altres Evangelis sinòptics.

Des d’un punt de vista estilístic, mentre que en Mateu són característiques les al·lusions a l’Antic Testament i el recurs als somnis, en Lluc ho són l’abundància de paràboles[19].

També són exclusius de Lluc la història del naixement de Joan Baptista, la importància dels primers anys la vida de Jesús, i l’especial consideració pels personatges femenins[20], com ara la mare de Jesús, (2,19.51), Marta i Maria (10,38-42) i la dona pecadora (7,36-50). Altrament, en són propis tres càntics d’elevada qualitat poètica:

  • (1,46): Magnificat anima mea Dominum, en què Maria, després de l’anunci de l’arcàngel Sant Gabriel[21], entona amb goig «La meua ànima diu ‘el Senyor és gran’».
  • (1,68-79): Benedictus, de Zacaries, quan aquest, marit d’Isabel (cosina de Maria) recupera la parla després del naixement del seu fill Joan Baptista i d’haver dubtat que la seua dona, major i considerada estèril, puguera concebre un descendent.
  • (2,29-32): Nunc dimittis, el «ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vaja en pau», que canta l’ancià Simeó en agraïment a Jahvé per haver-lo mantingut viu i poder assistir a la presentació en el Temple del Messies, Jesús[22].

En qualsevol cas, i pel que fa als Evangelis, potser calga reflexionar sobre les paraules de Joan Francesc Mira[23] en la seua versió novel·lada d’aquests llibres: «el conjunt dels quatre textos que porten els noms de Marc, Mateu, Lluc i Joan, formen simplement “el llibre” més important de la història d’Europa; un llibre, o un conjunt de narracions, entre la realitat històrica, la crònica, la pura creació i la fantasia, que des del moment mateix de la seua redacció fins als nostres dies ha tingut un pes, una difusió, una influència i una penetració cultural i social com cap altre llibre imaginable de cap llengua o literatura europea. I no m’estendré per demostrar obvietats: Jesús de Natzaret i sa mare, son pare Josep, Jaume o Joan, Llàtzer i Maria Magdalena, i tants altres noms, són personatges que formen part de l’imaginari europeu amb més potència i difusió que Hamlet, el Quixot o els germans Karamàzov. I l’Anunciació, el naixement a Betlem, la multiplicació dels pans i dels peixos, Pilat rentant-se les mans, la crucifixió o la resurrecció (o les imatges impressionants de les visions de l’Apocalipsi) són escenes i temes narratius no superats en difusió a través dels segles. Sense comptar la seua omnipresència en les arts plàstiques. Temes no superats fins al nostre temps, és clar, quan el coneixement d’aquestes escenes i dels seus protagonistes comença a quedar reduït a cercles de creients cada colp més estrets, o es queda en simple curiositat per a visitats de museus i d’esglésies.»

Sí, cultura religiosa, una part ben important de la CULTURA GENERAL.

Saó 473, octubre 2021,

[1] Saó 472, setembre 2021, “La importància religiosa del número quatre (I). Pares-Doctors de l’Església llatina”. https://revistasao.cat/la-importancia-del-numero-quatre-i-els-pares-i-doctors-de-lesglesia-llatina/

[2] Els altres evangelistes tenen celebracions més allunyades d’aquesta tardor: Marc, el 25 d’abril, i Joan, el 27 de desembre.

[3] Del grec ευ-αγγέλιον, eu anghélion, “bona notícia”. I eixe és el sentit del mot anglés per a “Evangeli”, gospel, contracció de good spell, “bona notícia”.

[4] El nom de  Yeshuà  o Josué és la transcripció fonètica de l’original ישוע, que significa “Jahvé és el Salvador”. En grec, el nom esdevindria Ἰησοῦς (Iēsous), que en llatí passà a Iesus; i per la tendència medieval a fer agudes les paraules llatines i a consonantitzar les “I” inicials, Jesús.

[5] https://revistasao.cat/sant-jeroni-la-vulgata-i-el-dia-internacional-de-la-traduccio/

[6] Un ritual, convé subratllar-ho, ben diferent de la circumcisió habitual entre els hebreus.

[7] https://revistasao.cat/sant-joan-el-zenit-del-cicle-solar/

[8] En hebreu Māšîaḥ vol dir “l’ungit”, és a dir, el que ha rebut sobre la pell un oli sagrat per indicar que “aspira a ser rei”; en grec, “ungit” equival a χριστός (khristós), i Jesucrist ve a ser “Jesús, l’ungit”.

[9] Aquest sant és titular de les parròquies a Sant Mateu del Maestrat, Figueroles (l’Alcalatén), Azuébar (l’Alt Palància), Atzeneta d’Albaida i la Xara (de Dénia, la Marina Alta); és titular del convent de mercedaris de Borriana (la Plana Baixa) i té capella a la Seu de València.

[10] El santoral serveix, en ocasions, per assenyalar les faenes agràries. Així, en tindríem refranys com: “Per Sant Mateu, verema arreu”; “per Sant Mateu, verema tot Déu”; “per Sant Mateu, estiu adéu”.

[11] El seu nom original era Leví, que es va canviar en fer-se seguidor de Jesús. El nom llatí de Mateu prové de l’hebreu מתי/מתתיהו, (fonèticament Matiyahu, “regal de Jahvé”) a través del grec: Ματθαῖος Matthaios, Ματταθίας, MattathiasΜατθιας Matthias. En llatí, del primer van derivar Mateu i altres noms (i cognoms) com l’occità Matèu, el portugués Mateus, el castellà Mateo, l’italià Matteo, el francés Matthieu, l’anglés Matthew o l’alemany Matthäus. Al seu torn, del segon grup, Mattathias o Matthias, ho van fer Maties i Macià, així com Matthias (anglés, alemany, neerlandés, francés) i Mattia (italià). En definitiva, Mateu i Macià  són etimològicament el mateix nom però en la pràctica noms diferents. I n’hauríem d’afegir el femení Maciana (festivitat inicial el 24 de febrer, traslladada al 14 de maig).

[12] https://bibiloni.cat/blog/sant-mateu/

[13] A Alexandria, entre els segles III-I aC, un equip de setanta-dos erudits jueus van traduir la Bíblia hebrea (o Tanakh) a la lingua franca de la Mediterrània oriental, el grec koiné. Eixa versió va rebre el nom de Septuaginta (“setanta” en arredonir el nombre de traductors).

[14] Isaïes, que va escriure en hebreu, parla de què Jahvé engendraria un fill amb una almah  (7,14), que vol dir “xica jove” (si haguera volgut dir “verge” hauria usat betulah). L’errònia traducció de l’hebreu almah  pel grec parthenos, “verge”, va derivar que la mare del Messies havia de ser, profèticament, verge, quan tan sols havia de ser “jove”.

[15] La virginitat de les nimfes i dones triades pels déus no era una tradició jueva, sinó grega. De fet, molts grans personatges de la mitologia jueva són fills de dones majors suposadament estèrils (que no de verges): Isaac ho era de Sara i Abraham; Jacob/Israel, de Rebeca i Isaac; Josep, de Raquel i Jacob; Samsó de la dona (anònima) de Manóah; i Samuel, d’Hannà i Elcana. I, en el Nou Testament, i seguint la genuïna tradició hebrea, el gran precursor Joan Baptista és fill de Zacaries i de (fins el moment, estèril) Elisabet.

[16] https://bibiloni.cat/blog/sant-lluc/

[17] Sant Lluc, metge i deixeble de Sant Pau, és el patró dels metges i de la Facultat de Medicina de València. També ho és dels artistes plàstics, ja que se suposa que va fer un retrat de Maria. El Cercle Artístic de Sant Lluc, de Barcelona, va ser fundat el 1893 com a centre artístic vinculat a la moral catòlica; no obstant això, una vegada acabada la guerra (in)civil de 1936-1939, el Cercle va donar suport a la recuperació artística en general; i n’han format part personatges de la talla d’Anton Gaudí, Joan Miró, Alexandre de Riquer i Oriol Bohigas.

[18] L’antropònim grec Loukas va ser adaptat al llatí, Lucas, potser diminutiu de Lucius o de Lucanus. El praenomina llatí Lucius, relacionat amb ‘lux, lucis’, “llum”, significa ‘brillant’ o ‘nascut a l’alba’. Igualment Lucas podria ser una contracció de Lucanus, un adjectiu igualment vinculat a lux i que significaria ‘matiner’, per la llum que naix amb l’alba. L’antropònim llatí Lucas s’ha mantingut en castellà i portugués; i en l’alemany, noruec, suec, danès Lukas; Luca en italià i romanès; en anglès Luke; en català Lluc i francés Luc; etc.

[19] Quaranta-tres paràboles, enfront de les vint-i-quatre de Mateu o només set de Marc. D’entre les més conegudes de LLuc: “el vi nou i el vell”, “la palla en l’ull aliè”, “el prestador i els creditors”, “el bon samarità”, “el majordom infidel”, “la figuera estèril”, “la utilitat de la sal”, “l’ovella perduda”, “el fill pròdig”, “el majordom infidel”, “el fariseu i el publicà”, etc.

[20] Mateu n’anomena tres, però enfocades a la genealogia de Jesús: Tamar, Rut i Rahab.

[21] https://revistasao.cat/mite-religions-i-art-sant-gabriel-missatger-de-deu/

[22] https://revistasao.cat/la-candelera/

[23] Evangelis (2004) Ed. Proa, Barcelona, en l’apartat “Explicació”. El llibre està plantejat com un enfocament “literari” dels Evangelis i altres textos neotestamentaris, més aïna que no un de doctrinal o dogmàtic. El llibre de Joan Francesc Mira, escrit amb un llenguatge narratiu contemporani, va dirigit a un lector culte no necessàriament creient, lluny de cap to solemne ni transcendental però, això sí, respectuós, rigorós i lingüísticament actualitzat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top