Tens 0 productes a la teua cistella
Balaam i la seua somera. Rembrandt (1626)
L’ASE EN L’ANTIC TESTAMENT: DEL CÀNTIC DE DÈBORA AL TEXT DE ZACARIES
En els evangelis canònics, els quatre evangelistes[1] coincideixen a esmentar que Jesús va fer la seua entrada triomfal a Jerusalem[2] al llom d’una somera[3] que expressament havia demanat buscar. Però, ¿per què una somera, la femella de l’ase Equus asinus? Situem-nos en la intersecció entre l’ambient ecològic, els coneixements etnozoològics, l’època bíblica (s. XIII-I aC) i la simbologia.
Pel que fa a l’ambient, l’ase i la somera estan adaptats a terres marginals i deserts, són més frugals que els cavalls i més resistents en relació a la mida respectiva, per la qual cosa en els territoris en què se situa l’Antic Testament era un dels animals més preuats i, òbviament, esmentats. Altrament, en aquella època ja se sabia que és més fàcil cavalcar una burra, una somera, que no un ase, més imprevisible. De fet, la raïl de la paraula hebrea per a somera ve a ser la mateixa que per a paciència i fermesa.
La somera ja figura en el llibre més antic de la Bíblia, el Càntic de Dèbora[4] (s. XIII aC), on aquesta jutgessa hebrea diu que els personatges més importants van muntats en someres: «Canteu vosaltres, els que cavalqueu sobre someres blanques amb tapissos per guarniment» (Jutges 5,10). En el Gènesi (s. X-IV aC), un llibre cronològicament posterior al de Dèbora tot i que hi parla d’un temps més remot, el de l’origen del món i els primers temps dels jueus, trobem que en el verset 49,10-11 es fa una nova referència a la somera quan Jacob parla en termes messiànics d’un dels seus dotze fills, Judà: «El ceptre no serà mai pres de Judà, els seus fills mantindran el comandament fins que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran. Fermarà el seu pollí, el fill de la somera, a la vinya, en els ceps que trie. Rentarà amb vi la seua roba, i amb la sang dels raïms la seua túnica».[5]
L’escena té certes concomitàncies amb el passatge del profeta Zacaries (s. VI aC) en què canta [Zac 9, 9-10]: «Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós. Arriba humilment, muntat en un ase, un pollí, un fill de somera. Destruirà els carros de guerra d’Efraïm i la cavalleria de Jerusalem, trencarà els arcs dels guerrers i anunciarà la pau als pobles».[6] És un passatge bíblic que posteriorment citaran dos dels evangelistes quan parlen de l’entrada de Jesús a Jerusalem.
Del mateix segle VI aC. és el Llibre dels Nombres, un dels cinc que formen el Pentateuc o la Torà.[7] En els versets 22-24 (s. IX i VIII aC) es narra la història d’un personatge, Balaam,[8] un endeví a sou dels reis de Moab (Tranjordània); en un dels passatges, Balaam discuteix[9] amb la somera que munta, i com a conseqüència del diàleg abandona el seu ofici d’endeví a sou dels qui el contractaven i es fa profeta a les ordres de Jahvé. A més a més, en el versicle 24,17, Balaam profetitza l’adveniment d’un Messies simbolitzat per una estrella que eixirà de Jacob i alçarà el ceptre d’Israel.
En resum, la somera va anar vinculant-se progressivament a les esperances messiàniques que figuren en l’Antic Testament.
L’ASE EN LA TRADICIÓ RELIGIOSA MUSULMANA
La figura de l’ase també ha tingut un paper rellevant en la tradició musulmana, particularment en alguna de les rondalles o hadits que recullen fets atribuïts[10] al profeta Muhàmmad/Mahoma (s. VII); unes rondalles que constitueixen part de la sunna o pautes de comportament de la comunitat islàmica. Alguns d’eixos hadits registren que el profeta acostumava a muntar un ase parlador[11] anomenat Ya`fūr, que segons la tradició era l’hereu d’una llarga estirp d’ases amb el mateix nom; segons la tradició, alguns d’eixos ases havien sigut muntats per figures tan rellevants com ara l’escriba bíblic Esdres, l’endeví Balaam (Nm 22, 20-35) o el mateix Jesús.
Potser per adquirir legitimitat, la tradició xiïta contempla una figura mitològica, el Mahdi o Messies islàmic, que vindrà cavalcant un ase. Així van adoptar eixe paper Abu Yazid (s. X), «l’home de l’ase», líder de la revolta contra la dinastia fatimí; o Ibn Tumart (s. XI-XII), el fundador dels almohades.
Més recentment, a inicis del s. XX, al-Rugi o el Roghi (‘el pretenent’) es va alçar en armes contra l’ocupació espanyola i va dominar el Rif marroquí entre 1902 i 1909; el Roghi era conegut pel malnom Bu-Hamara (‘l’home de la burra’), perquè muntava normalment una somera com a símbol de les seues pretensions messiàniques al Sultanat. El Roghi va vendre a companyies espanyoles els drets d’explotació de les mines de ferro i plom de la zona, i els de construcció ferroviària. Les coses, però, van anar a pitjor: els atacs a miners i treballadors per part de les cabiles s’agreujaren, el govern espanyol va enviar tropes a l’escorxador marroquí de la guerra de Melilla i una de les conseqüències va ser la rebel·lió a Barcelona contra les lleves forçoses, sobretot de catalans i valencians, que va culminar en l’anomenada Setmana Tràgica (26 de juliol-2 d’agost de 1909).
Ves per on, hem començat parlant d’una Setmana Santa, tràgica, i hem acabat amb una altra Setmana Tràgica. En els dos casos, tot i que de manera ben diferent, hi van participar uns personatges muntats en una burreta.
[1]https://revistasao.cat/la-importancia-religiosa-del-numero-quatre-iii-evangelis-evangelistes-i-tetramorf/
[2]Eixe dia és, per a nosaltres, el Diumenge de Rams, el primer dia de la Setmana Santa. Cal tindre en compte que en el calendari jueu, i també en el litúrgic cristià, el primer dia de la setmana és el diumenge; de fet, per als jueus, el seté dia o el de descans, és el sabbath
[3]L’ase, burro o ruc és el nom assignat al mascle d’Equus asinus; la femella rep el de somera, burra o ruca.
[4]Débora significa, en hebreu, ‘abella’.
[5]El nugament de l’ase a vinyes i la rentada, tant de la roba amb vi com de la túnica amb most, representen metafòricament la riquesa agropecuària dels propietaris.
Més tard, les túniques banyades en vi i amb el suc de raïms serien interpretades en el cristianisme com a símbols eucarístic i de passió (la sang del Messies). Una interpretació transformada simbòlicament en les vestidures roges en el Diumenge de Rams i el Tridu Pasqual (des del Dijous Sant a la nit del Dissabte Sant).
[6]El text, de sentit messiànic, presenta com antagòniques les entrades triomfals dels poderosos sobre cavalls, o de carros conduits per cavalls (potser el prefecte romà Ponç Pilat havia entrat així a Jerusalem), amb la humilitat pròpia de qui ho fa a lloms d’un ase, un animal “no militar”.
[7]Eixos cinc llibres són Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi.
[8]El personatge està inspirat en un dels textos semítics més antics, datat en el s. XIII aC; escrit amb el sistema alfabètic, és la peça més antiga de la literatura aramea.
[9]La somera de Balaam és un dels dos animals parlants de la Bíblia; l’altre és la serp que anima a Eva a menjar el fruit prohibit.
[10]Per exemple, que una gasela li va parlar al profeta. O que Mahoma va pujar al cel a lloms de Buraq «un animal blanc i gran, més llarg que un burro però més petit que una mula.
[11]El profeta Mahoma també tenia una mula, anomenada Duldul , de color gris, que li van regalar al mateix temps que l’ase Ya`fūr (o Ufayr).
