Tens 0 productes a la teua cistella
«Una romeria en què es mostren elements molt dispars que en conjunt catalitzen l’acte més multitudinari de la comarca»
El cristianisme acull components de diferents orígens que afecten els camps de la religió, la filosofia, la litúrgia, el calendari, etc. Components no sempre coherents que poden amalgamar-se o excloure’s per causes variades: tradició, reflexió, contingències, simbiosis amb altres elements socioculturals, etc.
El xoc del monoteisme jueu amb el politeisme grecoromà va originar diverses respostes dins el cristianisme: el culte o no a les imatges, l’exclusivitat monoteista enfront de la jerarquia de veneracions (Déu-Jesús-Maria-sants), etc. I en el conflicte amb l’animisme la resposta va oscil·lar entre la destrucció dels antics llocs o imatges del culte (arbres, coves, fonts…) fins a l’aculturació o assumpció com a propis del lloc o l’objecte de veneració mitjançant l’adopció del teònim preexistent, la modificació de la natura dels exvots o de la imatge representativa, etc. El resultat és que es pot assistir a nombroses manifestacions de culte cristià amb elements pagans, com l’aparició d’imatges en coves, arbres o fonts, o la comunió catàrtica de multituds que assisteixen a rituals en què es commemoren fenòmens astronòmics, meteorològics o geofísics.
En aquesta sèrie hem mostrat algunes relacions entre litúrgies concretes i determinades pautes culturals de tipus agronòmic, ecològic, fenològic, etc., i hem vist com molts d’aquests rituals es vinculen a efemèrides de caràcter lunisolar o a cicles agropecuaris, entre altres. I com l’imaginari col·lectiu s’ha nodrit de festes i romeries propiciatòries de la millora en l’oratge, les anhelades pluges o l’evitació de les catàstrofes meteorològiques.
LA SANTA FAÇ
Un exemple d’aquesta síntesi eclèctica es pot observar al Camp d’Alacant en la romeria de la Santa Faç, la Peregrina. Una romeria en què es mostren elements molt dispars que en conjunt catalitzen l’acte més multitudinari de la comarca; la màxima afirmació, podem dir-ne, de la civilitat alacantina.
La festa gira entorn d’una relíquia, la Santa Faç, icona a la qual s’atribueix ser la vera imatge del rostre de Jesús (en etimologia popular, però falsa, «verònica» provindria de vero icono). Una relíquia donada pel cardenal Roderic Borja, el posterior papa (1492) Alexandre VI, a un sacerdot que esdevindria rector de la parròquia del poble de Sant Joan, enmig de l’Horta d’Alacant.
La festa conjuga elements d’interés antropològic: es rememora l’arribada de la pluja després d’una gran sequera gràcies al trasllat multitudinari de la relíquia ad petendam pluviam des de Sant Joan al santuari dels Àngels, als afores d’Alacant, on molt abans s’havia trobat una imatge de la Mare de Déu en un pinar.
Al partir d’eixe fet, la tradició conta que en tres divendres consecutius de març de 1489 es van produir tres milacres encadenats:
- El «de la llàgrima», el dia 17: en arribar la comitiva al barranc de Lloixa, entre Mutxamel i Alacant, la imatge va plorar per l’ull dret. Sobre la vora dreta del barranc es va bastir posteriorment el monestir de la Santa Faç.
- El de la levitació del rector que predicava al costat d’un pi (ara, carrer del Pi Sant), on s’havia aparegut la Mare de Déu dels Àngels, i l’aparició en el cel de tres llenços semblants a la Santa Faç.
- El de l’aparició en el cel d’una creu envoltada d’un arc iridescent.
A mesura que es consolidava la festa, a la imatge s’atribuïen qualitats taumatúrgiques, de fer prodigis sanadors tant de caràcter epidèmic (febra groga, còlera) com personal, cosa que ha omplit d’exvots l’església del monestir. La icona es transformava, doncs, en la garantia de la supervivència alacantina davant els grans factors que tradicionalment l’havien amenaçada: la sequera de l’ambient semiàrid i les epidèmies a què s’està exposat Alacant com a port.
Ara bé, la incorporació de noves funcions dotava progressivament la romeria i la visita al monestir i els voltants d’un caràcter de festa primaveral més que de record d’un fet històric. I com que la data del 17 de març, indefectiblement, s’esdevé en Quaresma, el conflicte estava servit: festa i dejú són incompatibles. Conscients d’això, les autoritats religioses van intentar canviar la data i, per fi, després de dos segles i mig de pugna, el Bisbat d’Oriola va aconseguir que la festa es traslladara fora de Quaresma, al dijous posterior al segon diumenge o huitava de Pasqua, que enguany és el 12 d’abril: la Santa Faç alacantina.
Article publicat al nº436 (Els museus valencians). Ací pots aconseguir un exemplar
