Tempestes vénen de l’est?

«El finançament ja figura entre les tímides preocupacions que els valencians mostren a les enquestes, però no lidera cap llista»

El camí per a conquistar la barra del bar és llarg i ple d’obstacles: cal molt de poder, molta organització i molta regularitat per tal de portar a les tertúlies diàries algun tema nou que trenque ni que siga un mil·límetre l’statu quo i porte la societat al carrer en una nova lluita. D’això ja hem parlat alguna vegada, i d’això eren molt conscients els convocants de la manifestació del passat 18 de novembre amb el lema «El poble valencià exigeix un #FinançamentJust», materialitzada als carrers de València amb una transversalitat inèdita –o quasi inèdita–: els més joves d’aquestes latituds no podien recordar una marxa que ajuntara la majoria d’empresaris (!), sindicats, partits i col·lectius socials valencians per un objectiu comú: posar fi a l’asfíxia econòmica a què l’Estat condemna els valencians. No podien perquè no n’havien vista cap mai. S’ha fet molta literatura sobre les gentades que demanaren l’Estatut a finals dels setanta, i des de finals dels setanta que no es convocava una mobilització d’aquestes característiques. El resultat, si es tenen en compte les circumstàncies, fou un èxit relatiu. Èxit perquè féu caminar juntes milers de persones de procedència ideològica diversa, perquè menejà de la cadira per primera vegada de manera rotunda la cúpula empresarial i perquè el clam fou unitari i de poble. Relatiu perquè no fou massiva; «no abrumó», apuntava el periodista d’El Mundo Paco Álvarez amb certa raó: desfilaren milers d’ànimes, desenes de milers, de fet, però no fou encara «la» gran manifestació esperada. No ho podia ser, segurament. Arribarà? Les circumstàncies, dic, eren adverses: el finançament ja figura entre les tímides preocupacions que els valencians mostren a les enquestes, però no lidera cap llista. El desert comunicatiu valencià i el colonialisme mediàtic dels mitjans espanyols tampoc ajuden a col·locar-lo en el centre del debat. La conjuntura política de l’Estat menys encara. Així les coses, la convocatòria de la manifestació fou portada a terme, principalment, pels partits i sindicats a través dels seus afiliats, i la publicitat, més enllà de xarxes socials, diaris provincials i pantalles dels autobusos de l’EMT, fou reduïda. I gràcies.

Potser per això deia un reputat periodista de Barcelona que, al remat, el que havia passat era «interessant», que els valencians havien fet per primera vegada en molts anys un colp damunt la taula –mesurat, agafat amb pinces, etc., però colp al cap i a la fi. No li ho negaré. Ara, que d’exercici interessant passe a alguna cosa més dependrà del temps. Les circumstàncies, novament: si el País Valencià vol tindre algun pes polític en l’Estat, aquestes hauran de canviar, s’haurà de dur a la barra del bar el debat del finançament, sí, però  també de la sobirania valenciana en general, amb un discurs potent, transversal, que lligue indestriablement el benestar social a l’autogovern –«més autonomia, més benestar» com a consigna. I per a fer això calen mitjans. Crec que ja saben vostés per on vaig. A banda, i no és qüestió menor, encara no tenim un espai sòlid de centre-dreta d’obediència valenciana i no hooligan de la llotja del Bernabéu. Hi ha indicis, hi ha moviments, però són només això, per ara.

Esperant que arribe eixe moment, doncs, vam poder presenciar un primer assaig, una manifestació quasi unitària –el PP, fidel al seu radicalisme borbònic, no hi acudí–, amb posada en escena meticulosament pensada per a incloure tot el món. Que allò «no anava contra ningú» fou una idea repetida una vegada rere l’altra en una desfilada humana sense massa simbologia: senyeres coronades i banderes de partit o sindicat, sobretot, encara que també algunes estelades valencianes, que comencen a generalitzar-se entre els col·lectius més optimistes. I així davallà  la comitiva per tota l’avinguda de Guillem de Castro fins a les Torres dels Serrans, lloc on finalitzava la processó i on foren llegits els parlaments, tots i cadascun mostra també de la mesura i de la prudència que dominaren la cita, en un equilibri circense per a satisfer a tot el personal. En aquesta línia funambulista, la trobada acabà amb l’Himne regional, aplaudit sense lletra i sense ofrenes després de la Muixeranga i abans que la megafonia fera sonar la veu del cantant de Zoo, cridant que venien tempestes del sud. Mentre tot això passava a València, als despatxos de Madrid miraven per la finestra com s’acumulaven els núvols més enllà de l’A-3. Potser amb incomoditat, però no amb inquietud: el «problema valencià», per a ells, encara no és un problema. Encara no és, vaja, una tempesta de l’est.

Article publicat al nº432 (desembre de 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar