La revista degana en valencià

Una comunitat d’aprenentatge a la Ribera Alta

«És la celebració de la vida d’una comunitat escolar que vol deixar ben lluny els plantejaments de la pedagogia tradicional i monòtona»

«Volem que el somni es faça realitat!». «Aconseguir un diàleg igualitari». «Que l’escola traspasse els murs i que hi haja una mirada cap a fora». «No sols eduquem els mestres, educa més gent que intervé en l’entorn escolar». «El trident de professorat, alumnat i famílies ha d’estar unit, ha de convertir-se en un nosaltres. Per a què? Per a millorar el context educatiu. I això qui ho ha d’aconseguir és la comunitat d’aprenentatge».

Són veus de mestres, voluntaris, famílies i alumnat, un eco il·lusionant que en convergent sintonia aspira a un canvi, a un capgirell que modifique la realitat del centre. Veus corals en una mateixa direcció. Perquè això és una comunitat d’aprenentatge: un projecte de transformació social basat en la inclusió i la participació de tota la comunitat educativa, en un aprenentatge dialògic. I el col·lectiu educatiu que camina cap a la consecució d’aquest bell somni és el CEIP Víctor Oroval de Carcaixent, una escola pionera en la normalització del valencià al nostre país i que en els darrers anys ha acollit una gran quantitat de nouvinguts.

El repte d’aquest ambiciós projecte és narrat pel documental De nosaltres colors, títol pres dels versos de «Montserrat» d’Ovidi Montllor. Dos emergents directors valencians amb una interessant filmografia, Toni Lucas i Vicent Pons, estan al darrere d’aquesta oportuna i consistent cinta de Produccions del Bressol, tant pel que fa a la direcció com a la fotografia. Toni Lucas és també el responsable del guió i l’edició, mentre Vicent Pons s’ha encarregat de la direcció de producció. Una pel·lícula de notable tècnica i magnífic acabat formal, amb solvents i perdurables plans fixos d’un ric muntatge intern.

De nosaltres colors és la celebració de la vida d’una comunitat escolar que vol deixar ben lluny els plantejaments de la pedagogia tradicional i monòtona, per superar les desigualtats socials i obrir l’educació a una altra visió. Les imatges ens transporten a aquesta forma cooperativa del treball. Veiem parlar i interactuar els voluntaris dins de les aules, capficats en un diàleg igualitari amb l’alumnat nouvingut del nord d’Àfrica, de l’Est d’Europa o de la mateixa comarca de la Ribera. Hi ha seqüències saludables que ens acosten a una tertúlia literària sobre Moby Dick, on els xiquets i les xiquetes s’expressen lliurement i on cada alumne aporta el seu punt de vista personal, que de segur hauria captivat Herman Melville. En altres escoltem un pare tocant el trombó de vares davant l’alumnat expectant, o un grup d’infantil treballant de forma transversal «El somni de Picasso». Com diu una mare voluntària, «la pell té memòria».

En un país com el nostre, sense televisió pròpia ni quasi infraestructura audiovisual, amb tant de soroll pertorbador com el que fan les televisions estatals de pensament únic, els documentals com De nosaltres colors es fan necessaris com l’aire que respirem, per repensar quin tipus d’escola volem. I mentre això arribe, fruïm amb la seqüència final, en la qual uns alumnes d’infantil planten llavors a l’hort escolar i en la banda sonora escoltem la veu melodiosa d’El Diluvi, amb els versos de l’Ovidi: «El pas del temps farà de nosaltres colors. Ja no se n’anirà l’ocell de tants amors».

 

Article publicat al nº435 (Dos països separats per la mateixa llengua: el País Valencià i Catalunya). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top