Vides paral·leles? Sant Francesc d’Assís i Sant Martí de Porres

En aquests temps en què s’estén el sentiment de respecte a la natura i devers els animals, fora esperable que aquelles figures històriques o llegendàries que mostraren més sensibilitat cap els éssers vius resulten més atractives, més simpàtiques. En aquest article en parlarem de dos que se celebren en mesos concatenats: sant Francesc d’Assís i sant Martí de Porres. El santoral honora Francesc d’Assís el 4 d’octubre, i dedica el 3 de novembre a un altre sant animalista i preecologista,[1] Martí de Porres (1579-1639), el popular «Fray Escoba»[2] o «sant de la granera».

 

Sant Francesc d’Assís, el franciscà amic dels animals

L’exemple més famós en el santoral és el de Francesc d’Assís,[3] un sant celebrat el dia 4 d’octubre. Sant Francesc, il poverello d’Assissi, era especialment sensible a la natura, als seus processos i lleis, i a les criatures, foren plantes o animals. Un sant al qual molta gent, creients o no, manifesten respecte i estima. Així, l’historiador medievalista nord-americà Lynn White, professor a les universitats de Pincenton, Stanford i UCLA (California-Los Angeles) va suggerir (1967) que sant Francesc d’Assís fora declarat «patró de l’ecologia», proposta que va assumir i proclamar l’any 1979 el papa Joan Pau II.

Fins i tot l’actual papa, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, va adoptar el nom de Franciscus en homenatge a il poverello d’Assissi, i va titular Laudato si’ (2015) la seua primera encíclica, dedicada a la cura de la ‘casa comuna’ i als problemes ambientals que afronta la nostra societat. El títol el va prendre de les lloances i agraïments de Francesc d’Assís a Déu agraint-li les criatures que ens havia regalat. Aquest Cantico delle creature o Cantico di Frate Sole va ser dictat pel sant, ja quasi cec i abans de morir el 1226, en parlar vulgar umbre, quaranta anys abans del naixement de Dante, el pare de l’actual llengua italiana, el toscà.

Són nombrosos els testimonis del seu amor pels animals i de com aquests el corresponien. Moltes d’aqueixes contarelles, transmeses per via oral com els miracles de sant Vicent Ferrer, van ser recopilades al segle XIV en una antologia o florilegi d’autors diversos, les Fioretti di san Francesco. Algunes han inspirat representacions iconogràfiques en vitralls, estàtues, quadres, gravats, etcètera; i fins i tot van ser dutes a la pantalla de la mà del director neorealista italià Roberto Rossellini en la pel·lícula Francesco, giullare [joglar] de Dio (1950).

 

De totes elles, potser la més coneguda siga la referida al miracle d’amansar el ferocissimo lupo d’Agobio (Gubbio), terror d’aquella contrada, al qual es va dirigir amb tendresa anomenant-lo frate lupo.

El dominic animalista, el «sant de la granera» o «Fray Escoba», sant Martí de Porres

Martí de Porres formava part de l’altre gran orde mendicant, el dels dominics o dominicans. Això sí, es tractava d’un dominicà un tant singular: Martí va nàixer a la Lima virregnal en 1579, fill il·legítim d’un cavaller castellà i d’una esclava negra. El cavaller, en un primer moment, es va ocupar de mare i fill, però finalment els va abandonar. Martí desitjava des de jovenet entrar en la vida religiosa, i va triar el convent de predicadors o dominics de la seua ciutat.

Ara bé, com que era bastard i mulat (més aïna negre) no podia ser ordenat religiós i es va haver de conformar a ser donat o servent, cosa que la seua hagiografia fa constar que no li va afectar gens, vista la humilitat que va impregnar tota la seua vida. Entre les anècdotes atribuïdes al sant, ressalten les referides a la seua dedicació als més humils i menyspreats d’aquella societat: negres, mulats i indis. Altrament, com que era molt bon coneixedor de les plantes medicinals locals, les feia servir per aconseguir curacions sorprenents d’humans (i d’animals), amb la qual cosa va adquirir fama de tindre poders taumatúrgics o sanadors.

En aquest article volem destacar, però i sobretot, la seua sensibilitat cap a éssers encara menys tinguts en compte: els animals, fins i tot els més humils, la qual cosa el converteix en un paral·lel sorprenent amb el poverello d’Assís. En aquest apartat prenen un paper protagonista els pericotes, nom que es dona al Perú i bona part de Sud-amèrica als ratolins de camp (Mus musculus) i sobretot a les rates urbanes (Rattus spp). Uns animals que eren desconeguts a Amèrica abans de l’arribada dels castellans (tot i que existien espècies autòctones de rosegadors en medis oberts). I és curiós com aquests invasors tan molests i destructius, com sabien els europeus, desperten la caritat de fra Martí, fins al punt de considerar-los germans (com Francesc al frate Lupo). Així, en una ocasió i segons conta la tradició popular, el convent va ser envaït per una plaga de rosegadors i els dominicans va endreçar batalla parant-los trampes pertot arreu. Martí va adonar-se que un animalet havia quedat atrapat i, entendrit, li va dir mentre l’alliberava: «Germà pericote: no podeu fer els estralls que esteu fent; ves i digues als teus companys que heu d’eixir tots als jardí i no vos preocupeu: jo vos portaré menjar tots el dies». I el convent va quedar lliure de la plaga.

En una altra de les proeses atribuïdes al sant, Martí preparava menjar per a una gossa i una gata que havien parit. Ja era difícil la convivència entre ambdues espècies tan enemigues, però el cas és que en un moment concret també hi va arribar un pericote. Martí va ordenar als tres que mantingueren la convivència. I d’ací es diu encara en aquells països: «Y comieron en un plato, / perro, pericote y gato»; o bé «Perro, pericote y gato / comen todos del mismo plato».

També es conta que en una ocasió els frares van decidir sacrificar un gos vell que havia estat al convent durant molt de temps. Li van deixar caure una pedra grossa al cap i el van abandonar per mort en un femer. Quan Martí el va veure, va començar a plorar, el va agafar, recriminant els seus companys la crueltat, i el va dur a la seua cel·la i el va gitar amb ell al llit. Tota la nit va passar acaronant-lo i pregant per la seua vida. Finalment, el gos va reviscolar. El mateix va passar amb una vella mula que va servir el convent molts anys i que, finalment, van abocar a un femer. Martí se’n va assabentar i va anar corrents a demanar-li a l’animal que s’alçara. Així ho va fer i, com el gos d’abans, va continuar al servei dels frares molt de temps. Fins i tot va curar un gallinazo (Coragyps atratus), espècie de voltor urbà, molt menyspreat a la zona pels seus hàbits carronyers i per alimentar-se de deixalles als abocadors a Lima, ferit per un tret. En resum, són innombrables els miracles que se li atribueixen o les anècdotes relacionades amb la seua bondat cap als animals i de la resposta d’aquests, com la d’uns bous braus que se li van sotmetre.

Pensem que no hi ha massa exemples comparables d’amor als animals en tot el santoral cristià. És o no un digne paral·lel de sant Francesc?

Això sí, com que formava part d’un altre orde religiós, la iconografia sol representar-lo amb hàbit blanc, túnica, caputxa i capa de color negre, i un rosari (tot característic dels dominics); també amb una granera, i sovint amb un gos, un gat i un ratolí menjant del mateix plat.

Considerat el patró de barbers i perruquers (oficis que exercia humilment al seu convent), també ho és de la justícia social i, com no, protector dels animals. Només morir en el seu convent en 1639, va ser considerat sant pel poble peruà, sobretot pels mulats, negres i indis. En el segle XVIII ja es va iniciar la declaració de virtuts, però la beatificació només arribà en 1837. Fins que, finalment, un papa recordat també com a humil, Joan XXIII, i que li tenia gran devoció, el va canonitzar en 1962 i el va declarar patró universal de la pau.

[1]«Ecologista» en el sentit primigeni del terme, el de defensa de la natura, i no com a cap ideologia política de les que fan servir el terme ecologista o animalista com a bandera de conveniència; i molt sovint amb preocupants tendències anticientífiques (per exemple, defensant animals que constitueixen plagues i atempten contra la biodiversitat).

[2]En el seu moment va tenir un cert èxit popular la pel·lícula Fray Escoba (1961), dirigida per Ramón Torrado.

[3]Un sant al qual vam dedicar un article en Saó: https://revistasao.cat/la-natura-camp-comu-de-la-ciencia-i-la-religio-sant-francesc-dassis-i-lenciclica-laudato-si/

Revista número 496. Novembre 2023.