Visc amb el turisme

“Pensar la ciutat que volem implica pensar també el turisme que volem”

A finals de març vaig passar vora dues setmanes a Itàlia, primer a Bolonya, per raons de treball, i després a Florència i a Pisa, per aprofitar les vacances de Pasqua. Recórrer aquelles ciutats –sobretot la capital toscana– on la presència del turisme és tan aclaparadora, em va fer reflexionar sobre la dimensió del fenomen a València, on encara no ens trobem, ni de bon tros, en una situació semblant.

Ara que s’acosta l’estiu, reviscola el debat sobre el model turístic al cap i casal. Sovint, certes declaracions públiques es mostren extremades, des d’aquelles que hi aposten sense filtre fins a aquelles que el pinten com l’arrel de tots els mals. Per descomptat, el turisme no ha de ser l’única font d’ingressos d’una ciutat com València. Per història, per convicció i per futur hauríem d’aspirar a ser alguna cosa més que una ciutat de serveis. Ara com ara, afortunadament, disposem de prou arguments culturals, econòmics i socials (congressos, xarxa comercial, infraestructures logístiques, connexió amb zones industrials i agrícoles, etc.) com per a desitjar una ciutat diversificada, capaç de resistir les crisis que, sens dubte, ens colpejaran d’ací a poc, començant per l’amenaça del canvi climàtic, que ens obliga a tots a repensar les formes de viure i els models productius. Però al meu parer això no vol dir renunciar al turisme com un d’aquests arguments. Pensar la ciutat que volem implica pensar també el turisme que volem –el que volem per a nosaltres i el que exercim quan som nosaltres els que viatgem, compte.

Una reflexió així ens proposava fa poc Gustau Muñoz en eldiariocv.es, en un lúcid article titulat «Visca el turisme». Muñoz, que coneix bé el centre de la ciutat, on es concentra bona part de l’activitat turística, feia una crida a la responsabilitat política –entesa en un sentit ampli: cívic– per a donar una resposta equilibrada i controlada davant del possible desbordament del fenomen. «El rebuig altiu no és la solució», concloïa, però alhora advertia del risc d’una «adaptació passiva, embadalida fins i tot». En efecte, cal que tots els agents implicats (institucions públiques, associacions veïnals, agrupacions comercials, comissions falleres, universitats, etc.) participen amb honestedat del debat i aporten les seues visions. A mi, veí del Carme des de fa huit anys, el turisme no em fa tanta i tanta nosa. No cal dir que m’indigna l’especulació urbanística que fa pujar el preu dels lloguers, però al mateix temps veig que la creació d’infraestructures és un fre a la terrible degradació urbanística del barri vell. És evident que em preocupa la substitució del comerç tradicional per franquícies impersonals, locals de lloguer de bicicletes o insípids bars de tapes, però això no és exclusiu dels barris turístics, sinó que és un procés que es dóna pertot (accelerat sovint per la construcció de centres comercials en la perifèria, els quals no responen precisament a la pressió turística). Encara més, podria dir que m’agrada l’aire cosmopolita que es respira gràcies a la presència de persones d’arreu, un element vagament suggerit per Gustau Muñoz. Jugant amb el títol del seu article, puc afirmar que «visc amb el turisme», amb els seus matisos, els seus inconvenients i els seus avantatges. Hi visc perquè trobe que es tracta d’una convivència necessària, si més no en la València que jo vull.

Article publicat al nº 437 (El camp valencià). Ací pots aconseguir un exemplar