Weltinnenraum

Ara l’enllà dels horitzons oberts

pren el rostre reposat del poeta

i el dolor, no podent-lo retenir,

retorna al seu obscur posseïdor.

       Albert ROIG, “La tempesta”

 

Vingué l’estiu, de colp, a contracor, un sobtat desajust tèrmic en aquestes latituds. L’Empordà i la Costa Brava es vesteixen de tots els colors de la llum. La xafogor, lluny d’estrènyer la humitat als llocs costers, torna la pell d’un tacte horrible. Curiosament, però, és hora d’arrecerar-se fora de casa, a les terrasses, sota les hores llarguíssimes custòdies de la llum. Amb l’estiu arriba, de nou, l’intent de l’escriptura, una calma enganyosa que t’habita sencera, des que el temps era encara més llarg i l’ànsia més curta. Ara creuràs que hi ha l’espai adequat per pensar la paraula, per paladejar la solitud delejada que vol aquest traç invicte, la sola imatge i la claror, una mica de suïcidi. La solitud, pinyol i clos del món. La sensació que queda sempre és la de tenir un pes que et retorça l’ínterim, que et nega la tràquea o te l’esprem com si volgués fer fora tot el lleu, de colp, sense pensar-s’ho. És per això que ens cal perdre’ns en el si del si de nosaltres, fora, lluny, lluny de les parets abassegadores

El desig sempre tanca les finestres perquè el crit no s’escapi. És l’hora de trobar-nos amb les veus enrunades de l’amor pansit i la memòria ferma, a l’hora del cresol o de la llum fixada a les llambordes: res aquí no és efímer, ni la mort escrita al front ni el pànic a la mà de qui camina per l’amplària d’un paratge de riu i molsa. El pànic a la mà, el desig fent forat al ventre, nuant-se al ventre, assetjant la gola i nuant-la en aquesta insistència sense topants. No hi ha llocs més que aquells que han estat escrits, a colp de martell –els que emocionen-, a colp de puny al pit o llàgrima, angoixa o desig de fer-ho més gran i més alt. El passejant –passant, extravagant- amb el desig intacte, excavant el temps amb imatges. El llibre com a lloc de troballes, el mirall continu que és l’obra, punt de divergència, instant absolut que no menteix. La llum oberta, natural d’un paratge boscós en lloc de la llum empantanada a les finestres del cor d’un barri antic, mudança de les hores d’una altra forma, intrusió en els centres de manera abrupta, des de l’angoixa de l’apertura i de la indefensió de la carn petita. La solitud, el passeig de les hores on sigui. Però vagar, i llegir, i aquí hi som, de nou, enmig de la tempesta, amb tot de veus que ens evoquen i que evoquem contínuament en el parèntesi del temps. El desig clos en un llibre, la llum soterrada –alçar-li els vels i dir-li llum i posseir-la-, el moviment gairebé físic de veure i de sentir el text a la pell. Aquí ben bé podria fer servir les paraules del poeta Antoni Ferrer: “en l’ínterim que som, el temps irreductible”, l’espai clos del món, el temps estancat.

Comença la geografia a omplir-se de turistes fins els racons més recòndits. Aquesta terra, profusa en contrastos, s’obre hospitalària sota la llum netíssima. El passejant s’emociona amb la literatura que és lloc de llocs: és a dir ningú, és a dir res. Allò que del fet individual salta immediatament a l’extensió i la transmissió de l’experiència fa de l’obra, obra, i no únicament testimoni de vida. El tancament de l’ésser en l’obra, amb el desig, el temps i la mort i tot allò tan humà que des de sempre ha estat motiu de moviment artístic, es veu profusament en La tempesta, del poeta tortosí Albert Roig. Un llibre colpidor, ple de paisatges exteriors que podrien ser ben bé la mirada reflectida d’aquest ínterim ple de cases, llums, còdols i paranys. El poema que abraça tradició i li dona una volada original i intransferible –estil- emociona aquí amb tot de referents comuns a text i camp de visió. Un estil sòlid i límpid, elegant i acurat. Amb aquest llibre podem fer nostre el crit d’André Breton al final de Nadja, la seva obra mestra: la bellesa serà convulsiva o no serà. És aquí que saltem, mitjançant aquests llocs comuns i les múltiples interrelacions que s’esdevenen entre obres literàries, a evocar la lectura de Nadja. D’aquesta obra destacaria la manera d’encadenar els esdeveniments, el joc amb l’inconscient que d’alguna manera sempre apareix reflectit en la tensió entre realitat i fantasia. En la successió d’actes i situacions que defineixen l’atzar surrealista podríem veure d’alguna manera l’acció d’un demiürg joguinaire i la premissa coneguda de la Rayuela de Cortázar: en passar una experiència, en deixar un amor, cada vegada recordem més i sentim menys. Això és evident per la manera que la figura –real- de Nadja-dona passa a ser Nadja-idea, un record convulsiu, una memòria agitada. La bellesa serà convulsiva o no serà. La bellesa, experiència que arriba a tocar l’esfera física, pel fet de pertànyer a l’àmbit de les emocions, sempre ens mou en la dicotomia, en l’àrdua decisió entre el determinisme i la lliure elecció, entre dues circumstàncies excloents. Hi ha diversos títols a la literatura que ens posen en la línia d’aquesta tensió de contraris: Vicente Aleixandre, amb el seu llibre La destrucción o el amor; Robert Desnos, amb el seu La llibertat o l’amor. A Nadja, cap al final, on veiem la involució psicològica del personatge que acabarà amb l’ingrés a l’hospital psiquiàtric, es planteja el fet de l’amor com un adveniment, un esclat, un colp: “altre cop l’amor”, ens diu, “o tot o res”. El temps de la narració ens posa en la tessitura d’haver de triar. L’efusió o la calma, la incandescència o el tedi. La successió d’esdeveniments arriba fins a un punt insostenible. Potser d’aquí li va venir a Breton la idea de l’acte surrealista pur: quan la consciència està plena d’imatges, de tensions diverses, baixem al carrer amb una pistola a la mà. La qüestió amb Nadja és que, invenció poètica a banda, fou un personatge real amb el qual Breton mantingué cert tipus de relació que no he sabut precisar. Ell, després d’uns dies intensos, finalment l’abandona i ella és presa d’una crisi nerviosa que comportarà el seu internament. El text que basteix Breton reuneix els tres elements del surrealisme: la sensació, que eixampla les vies de cert exercici de la profecia mitjançant els sentits; l’atzar objectiu, que encadena els fets segons signes, fets i determinismes. I l’humor negre, finalment, la subjectivitat que toca l’absurd i el desori. Nadja, segons aquest paradigma, encarnava la lleugeresa, la vitalitat, la improbabilitat, l’atzar i la corda fluixa que és viure en el miracle, el sortilegi i l’aparició, el desig, la renovació, l’esperança –així ho diu el seu nom- de trobar un al·licient, una passió que ens extregui encara que sigui una mica de la nostra realitat. El joc, en definitiva, l’impossible o el parany. Però tot això és imatge i poesia. Sota el nom de l’esperança hi ha una dona abandonada, víctima del caprici. Què se’n fa, de la seva pobresa, de l’estranyament amb què mira el món, la innocència? Qui se’n va cuidar, de la seva malaltia i de la seva fragilitat? La relació amb Nadja fou absolutament convulsiva, un d’aquests amors intoxicants –com diria l’escriptor Blaise Cendrars- on perdem la raó i no sabem si vivim d’il·lusions. Aquella trista reflexió on ell es debat entre el deure i el plaer i tracta de discernir el motiu pel qual no se’n pot desprendre si no l’estima. O si realment creu que és cert que no l’estima i es veuria abocat ineluctablement a atorgar-li qualsevol cosa que li demanés.

La petjada fonda de l’experiència amb Nadja té el regust d’aquelles vivències efímeres però inoblidables. És el rastre del que ha sigut allò que queda gravat al sensori. Quan la Nadja real s’esvaneix, pren una força insospitada la imatge i el record que se’n deriva. Ens cal refer el text perquè un esdeveniment sigui inesborrable. La qualitat d’inesborrable és característica del fet convulsiu. La convulsió és pròpiament un instant, mai la línia del temps, la lògica que encadena els fets en un ordre cronològic. La convulsió és un anacronisme, és l’acte de sortir de si, d’escapar. I això és bell perquè impacta. Mai la bellesa de l’instant pot ser encabida en la continuïtat, sinó que es tracta d’una inflexió, una esquerda, el glaç de la imatge, el pit esbatanat i els ulls ben oberts, llancejats per un llamp invisible. La convulsió, l’absència de la presència, l’enigma intransferible, una altra cosa. I tot això realment és el pur egoisme del furt i de la donació, perquè el desig, la bellesa i l’instant no coneixen l’intercanvi –parafrasejant necessàriament Deleuze i Guattari en matèries de cos. És aquest l’egoisme d’una de les manifestacions del temps, l’instant, el sotrac, la manifestació, també aquí, en la literatura que s’engrandeix a mida que va refent les experiències i conferint-los un relat adulterat. La convulsió és, per tant, un fet a banda, un correlat. Ens aparta i esdevenim, sols, titelles de l’acte fulminant de sentir a la pell l’absència. D’allò que ens manca, fem poema. La convulsió ens arrossega fora de tot i la presa de consciència d’aquesta circumstància, de l’expulsió del regne tangible, és la desrrealització que suposa el fet poètic o estètic per definició –Narcís de la memòria, el text com a lloc perdut, quan sols o amb l’altre. La presència de Nadja, per tant, sempre serà més punyent en la seva absència, perquè la passió, el dolor i la tremolor sempre ocorren foragitats, són el propi desordre. La poesia sacseja perquè ens aparta, i és aquí que posseïm tot el que es pot posseir, el món esbatanat i sobtadament estroncat que va fent poema, va fent emoció, va deixant un rastre de memòria impactada. El dubte de Breton naix del contacte amb la Nadja real. Sempre és més còmode el repòs en les imatges, encara que convulsives, que admetre un compromís amb l’altre. I, sovint, hi ha qui busquem el sotrac als llibres, al poema, als amors o als dolors, perquè la sensibilitat necessita també de ser alimentada en un impuls de voler-ho tot, el pensament ple i el pit curull d’intensitats diverses. La realitat, precisament, no sol ser convulsiva. Necessitem l’al·licient, a risc, també, d’allunyar-nos massa de l’altre i d’entumir-nos de mirar el nostre reflex. L’estètica de l’horrible, de la destrucció i del sotrac forma part de la literatura i d’una necessitat ancestral i ben humana de canvi i construcció. Per això el repte, la desaparició, l’evocació, el fantasma, el síncope de la respiració en el més íntim de nosaltres: la passió, el salt, l’anihilació.

Tota aturada en el camí físic també l’és del fictici. Fem múltiples connexions, d’un pensament ens en tornem a l’altre. Ens nodrim de representacions, i en mirar la mar i les embarcacions, sentim que, potser, hi ha dos temps discordants, el de dins, amb la respiració accelerada després de dues lectures punyents, i el de tot allò de fora que segueix el seu curs, amb un temps inexhaurible, sota la llum que no deixa un sol rastre d’ombra a la platja d’arena gruixuda, petits cristalls que s’encasten a la roba i entre els dits dels peus. La plenitud que és conjugar aquestes petites convulsions a què ens abandonem, tant allà a l’horitzó que blaveja les línies del cel com a aquest del paper, dimensions aparentment inconnexes que es tanquen, s’obren i s’entrecreuen les unes amb les altres si sabem mirar. La realitat és molt diferent del que hom escriu, sí, però no per això menys real. Tot té una causa, un motiu, un impuls en el petit món que fa formant, com una mònada, el weltinnenraum de Rilke–l’espai clos del món- del poema de l’Albert Roig, aquell que parla del cel i la terra, i quan jo miro el cel i la terra puc sentir el poema roent com escates de sal a la pell. Tot està connectat. Dins i fora de tant en tant es reconcilien: la tempesta interior, la calma de fora, l’espai clos del món aquí, al llibre, a les línies que es van traçant sota la llum enganxada a les coses, d’una bellesa admirable.