Tens 0 productes a la teua cistella
Víctimes de l’accident de Bhopal es manifesten al setembre del 2006 per demanar l’extradició del directiu nord-americà Warren Anderson
La quimiofòbia, de la qual hem parlat en un article anterior, no apareix només per prejudicis socials o usos erronis del llenguatge. De vegades –més de les desitjables–, hi ha hagut motius objectius per a témer la instal·lació d’indústries químiques i el vessament de productes contaminants, a causa dels accidents produïts en diverses fàbriques motivats per una mala gestió d’aspectes com la seguretat, no només del personal que hi treballa, sinó també de la població de l’entorn geogràfic.
En articles anteriors ja hem fet referència a l’abús d’herbicides tan coneguts com el glifosat, comercialitzat com a Roundup (https://revistasao.cat/les-multinacionals-de-lagroquimica-sota-sospita-el-cas-del-glifosat/) i insecticides com el famós DDT i els seus efectes nocius. En el cas del DDT, la denúncia de la biòloga marina Rachel Carson va fer possible que se n’acabara prohibint l’ús, atés que la seua alta toxicitat i nul·la biodegradació feren que es trobara el tal producte des de l’aceà Àrtic fins a l’Antàrtic (https://revistasao.cat/les-dones-en-ciencies-biomediques-al-segle-xx/). En tots dos casos es confrontaven els interessos de les multinacionals agroquímiques i la protecció del medi ambient i la vida sana dels ciutadans, amenaçada per un ús indiscriminat de substàncies químiques dissenyades en principi amb fins positius, però que s’acaben utilitzant sense el control adequat per tal que no siguen nocives.
Un cas diferent és quan hi ha intoxicacions massives i accidents greus, atribuïbles a diferents negligències humanes o a l’excés de cobdícia, que fa que les empreses no acomplisquen les normes bàsiques de protecció de l’entorn on s’instal·len per estalviar costos. O per negligència de les administracions públiques que no controlen el compliment de les normes. N’esmentarem alguns casos ocorreguts en diferents països del món (el Japó, Itàlia, l’Índia, Espanya) entre els anys 50 i l’actualitat. Un primer incident greu que ens ve a la memòria va ocórrer a la ciutat japonesa de Minamata als anys 50. En 1956, quan es descrigueren els primers casos, moriren 46 persones, però s’han arribat a comptabilitzar més de 100 víctimes mortals i 400 afectades amb problemes neurològics. L’anomenada malaltia de Minamata consistia en una síndrome neurològica els símptomes de la qual inclouen atàxia, alteració sensorial a mans i peus, deteriorament dels sentits de la vista i l’oïda, feblesa i, en casos extrems, paràlisi i mort. El 1968, les autoritats atribuïren la malaltia oficialment a la intoxicació amb el producte metilmercuri, present en els peixos i el marisc que el concentren de l’aigua del mar on anà a parar, procedent, principalment, dels abocaments d’aigua contaminada sense cap depuració. Finalment es va establir que entre els anys 1932 i 1968 la indústria petroquímica Chisso havia estat abocant sense control aigües residuals contaminades amb mercuri que acabà bioacumulant-se en la fauna marina circumdant.
Als anys 70 tingué lloc a Europa un altre desastre químic, molt notable per desgràcia: la fuita del producte anomenat dioxina, que forma part de l’Agent Taronja (usat a la Guerra del Vietnam), a la planta química de Seveso, prop de Milà. Efectivament, el 10 de juliol del 1976 hi hagué un accident mediambiental industrial en una petita planta química. Durant uns 20 minuts es va produir una fuita d’un núvol blanc i dens provocat per una explosió que no es va poder començar a controlar fins a una hora més tard. Els efectes es notaren a la població de Seveso, però també en altres poblacions de la contrada. A fi d’avaluar-ne la gravetat dels efectes, es va classificar per zones segons la dosi que arribà a cada població, atesa la distància a la fàbrica. Va haver-hi des d’uns pocs afectats més directament a la pell per contacte amb la dioxina fins a 447 afectats greus. Als pocs dies aparegueren morts uns 3.300 animals a la zona, cosa que mobilitzà les autoritats per tal d’evitar que entraren en la cadena d’alimentació. Moltes dones embarassades es veieren afectades i algunes optaren per avortar, encara que moltes altres continuaren normalment amb l’embaràs i els nadons no sofriren efectes nocius.
Un altre accident de grans dimensions tingué lloc a Bhopal (l’Índia) el 3 de desembre de l’any 1984, quan es produí una fuita de 42 tones d’isocianat de metil en una planta de producció de pesticides de l’empresa Union Carbide. La causa de l’accident fou la negligència que dugué a l’abandó en les tasques de neteja i manteniment de la planta, cosa que va provocar que restes de clorur de sodi i metalls arrossegats per l’aigua a pressió entraren en contacte amb el gas emmagatzemat i desencadenaren la reacció que alliberà el producte tòxic. Milers de persones van morir de forma immediata per inhalació del núvol tòxic que contenia bàsicament el gas cianur d’hidrogen, el que es feia servir en les cambres de gas. Es calcula que entre 6.000 i 8.000 persones moriren la primera setmana després de la fuita tòxica i fins a 12.000 van morir posteriorment com a conseqüència de la catàstrofe. La planta fou abandonada després de l’accident i Union Carbide no va respondre pels danys causats. No cal dir que la contaminació de la terra i les aigües ha estat persistent des d’aleshores. Uns anys després, i per evitar els costosos processos judicials, la companyia responsable de l’accident va assumir una compensació de 480 milions d’euros pels danys provocats, xifra sis vegades inferior a l’exigida pels demandants. Les mobilitzacions per exigir justícia han estat contínues i el 2006 encara es feien manifestacions per demanar al govern nord-americà l’extradició del directiu Warren Anderson, acusat d’homicidi per les autoritats de Bhopal.
Finalment, en una data tan recent com el 14 de gener del 2020, es va registrar una gran explosió al complex petroquímic de Tarragona que afectà especialment la població de la Canonja. L’explosió tingué lloc a l’empresa IQCOXE (Industrias Químicas del Óxido de Etileno) i causà dos morts i huit ferits en la mateixa instal·lació. Uns mesos més tard moria un altre treballador. L’empresa petroquímica es dedicava a la fabricació d’òxid d’etilè, a partir del qual s’obté el glicol, base per a l’obtenció d’escumes, productes cosmètics, detergents i anticongelants. L’impacte visual de l’accident, que no superà els límits del complex petroquímic, arribà a uns quants quilòmetres a la redona i la inseguretat provocada per aquesta mena d’instal·lacions generà diverses mobilitzacions socials els dies i mesos següents a l’incident.
També els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’altres casos de contaminació de molts dels quals s’han fet bones pel·lícules. Heus-ne ací tres de molt conegudes de les darreres dècades:
John Travolta, Robert Duvall i Kathleen Quinian protagonitzen Acción civil (Steven Zaillian 1998), en la qual es parla d’un advocat que es fa càrrec d’un cas que implica dues companyies responsables de causar la leucèmia diagnosticada a diversos xiquets a causa de la contaminació al subministrament de les aigües potables de la població, la qual cosa posa en risc l’enfonsament de la seua empresa i de la seua pròpia carrera.
Per la seua banda, Julia Roberts i Albert Finney protagonitzen Erin Brockovich, l’interessant thriller d’Steven Soderbergh (2000), on una dona soltera en l’atur esdevé assistent legal i quasi sense ajuda aconsegueix delatar una empresa elèctrica de Califòrnia acusada de contaminar el subministrament d’aigua de la ciutat.
Més recentment, Mark Ruffalo, Anne Hathaway i Tim Robbins són els protagonistes del film de Todd Haynes (2019) Aguas oscuras, que presenta el cas d’un advocat defensor de corporacions que accepta el processament contra una empresa química amb una llarga història de contaminació.
Com hem pogut veure, sovint es tracta d’una manca de civisme d’algunes indústries i de control de les autoritats sobre les instal·lacions que, si són necessàries per al desenvolupament, no poden deixar-se només en mans dels interessos econòmics de les empreses i també han d’estar sota la supervisió dels ciutadans més directament implicats. Tanmateix, no sempre la química ha estat causant de maldats i conseqüències negatives per a la humanitat, atribuïbles més pròpiament al seu mal ús, i coneixem molts efectes positius del desenvolupament d’aquesta ciència al llarg de la història i en l’actualitat, tal com discutirem en el pròxim article.
