Biologia i religió (II). Ecologia

22/12/2020

En el número anterior de Saó,[1] en «La religiositat, ¿un recurs adaptatiu de l’ésser humà?», ens sumàvem a la hipòtesi que la religiositat tinguera un caràcter natural per als humans. Com deia el genetista ucraïnés Theodosius Dobzhansky −(1900-1875), un dels pares de la teoria sintètica de l’evolució−, «res en biologia no té sentit si no és a la llum de l’evolució»; i potser hauríem d’admetre que la religió, atés l’èxit evolutiu de la nostra espècie, ha de ser un caràcter adaptatiu: «som una espècie espiritual», en paraules de l’antropòleg nord-americà Melvin Konner,[2] ateu de família jueva.

I concloíem: « … també hi ha estudis que subratllen el valor ecològic de determinades pràctiques i rituals religiosos per a facilitar l’adaptació a les condicions ambientals». Un tema que volem reprendre i ampliar d’anteriors aproximacions que hem fet,[3] ja que aquesta secció, «Natura culta i sagrada», pretén analitzar les relacions entre els fenòmens naturals i les interpretacions culturals en la triple versió de popular, cívica i religiosa; i tot des del nostre àmbit cultural.[4]

Un dels primers científics interessats a trobar relacions entre les religions i les pautes de la natura va ser el nord-americà Howard T. Odum[5] (1924-2002), pioner en l’ecologia dels ecosistemes nodrida amb les lleis de la termodinàmica i la teoria general de sistemes.[6] En el capítol «Base energética de la religión», del llibre Ambiente, energía y sociedad (1980),[7] desenvolupava unes interessants consideracions sobre els avantatges de supervivència ecològica de les societats que han elevat a la categoria de sagrat les distribucions de recursos més eficients per a un determinat ambient. En paraules d’Odum, «els sistemes que tenen programes de moralitat, religió i ètica poden centrar i unificar els recursos de potència dispersos dels individus a mesura que ho necessiten la protecció del grup i les accions unificades».

És cert que també hi ha institucions polítiques estructurades com a sistemes de control de les pautes econòmiques i energètiques; però, des d’un punt de vista evolutiu i segons Odum, «històricament no han sigut tan eficients ni permanents com les religions, ja que la moralitat individual serveix per a connectar-se a un control mestre i un sistema de commutació que, en fer divergir o convergir els fluxos d’energia mitjançant pautes ritualitzades i sacralitzades, actuen com a transformadors de potència»; sobretot quan «les accions de commutació prioritzades per a dirigir els fluxos energètics estan unides per una moralitat comuna i els sistemes de control mestre estan organitzats com a religions».

Odum ve a dir que la tendència humana de formar xarxes basades en principis comuns elevats a categoria sagrada pot ser el ciment d’un sistema eficient per a fer front a la fam, la guerra, els canvis ràpids i la desorganització dels sistemes polítics. I això perquè els treballs individuals assumits com a èticament positius poden convergir en accions de grup en què els preceptes i jerarquies religiosos faciliten coordinar els controls de commutació en la distribució de recursos en ecosistemes humanitzats. En altres paraules, i com diria el polígraf alemany Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), «fins i tot la injustícia és preferible al desordre».

Les religions, considerades com sistemes amb elements comuns i permanents més que no pas com un recull d’anècdotes per molt sucoses que siguen, són una mostra d’adaptació de les societats humanes als entorns en què viuen. Uns ambients (persones incloses) que les religions també intenten modificar per tal d’adaptar-los als seus patrons ideològics. Però, en qualsevol cas, un diàleg que ha contribuït a la conformació de la nostra història, la de tota la humanitat.

Aquesta mena d’enfocaments ajuden a interpretar l’èxit històric de models socioreligiosos que semblen irracionals[8] als qui tot ho enfoquen recolzats en entorns segurs que han minvat molts dels impactes negatius de la natura gràcies a les ciències, les institucions o la política. Però, la nostra societat és tan sols una petita anècdota en la història, i del que es tractaria és de detectar els moviments «de llarga durada»[9] que acompanyen la humanitat des de temps immemorials. I en eixe tema, la ciència de l’ecologia hi té molt a dir.

[1]Número 461, d’octubre del 2020.

[2]Konner, M.: La especie espiritual (ed. castellana en Almuzara). També recomanem La Ciencia y las prácticas espirituales, del biòleg britànic i creient anglicà Rupert Sheldrake (ed. cast. en Kairós) i Devots i descreguts. Biologia de la religiositat, del catedràtic de Psiquiatria i Psicologia Mèdica de la Universitat Autònoma de Barcelona, i excel·lent divulgador, Adolf Tobeña. Publicacions de la Universitat de València, 2013.

[3]En aquesta secció, «Natura culta i sagrada», hem dedicat diversos capítols a eixa relació: https://revistasao.cat/pasqua-la-renovacio-de-la-natura/; https://revistasao.cat/pentecosta-maig/; https://revistasao.cat/setembre-octubre-buit-liturgic/; https://revistasao.cat/sant-marti-i-linici-de-lhivern/; etc.

[4]Amb la triple influència del cristianisme (un híbrid jueu i grecollatí), la Il·lustració (impulsora de la raó enfront de les creences) i la ciència (amb els filtres de comprovació de les hipòtesis).

[5]I germà menor d’Eugene Odum, un altre dels grans iniciadors de la moderna ecologia i que, junts, van escriure el popular manual Fundamentals of Ecology (1955). Als anys 40 i 50 del segle passat, l’ecologia encara no havia assolit la categoria de disciplina independent de la biologia oficial, poc interessada en les interaccions dels sistemes ecològics: ni els terrestres (molt estudiats pels germans Odum) ni els aquàtics, als quals donà un gran impuls el català Ramon Margalef (1919-2004); l’Institut Multidisciplinari per a l’Estudi del Medi de la Universitat d’Alacant porta el seu nom).

[6]També en destacaríem l’ús didàctic de diagrames i icones que han esdevingut clàssics.

[7]Editorial Blume, Barcelona. Traducció de l’original Environment, Power and Society (1971).

[8]En serien exemples ben coneguts el tabú dietètic de la ingesta de porc per a jueus i musulmans, un tema que vam tractar en «Ecologia i religió. El porc: de tabú dietètic a atribut principal de sant Antoni» (Saó 455, gener 2020: https://revistasao.cat/ecologia-medicina-i-simbol-sant-antoni-i-el-porquet/); o, també elevat a categoria sagrada, el de la vaca per als hindús. Ambdues anàlisis van ser divulgades per l’antropòleg jueu estatunidenc Marvin Harris (1927-2001), fundador del materialisme cultural, corrent teòric que compara els marcs socioculturals i dona prioritat a les condicions materials de l’existència humana. Per introduir-nos-hi recomanem Vacas, cerdos, guerras y brujas: los enigmas de la cultura (1975), o Bueno para comer: enigmas de alimentación y cultura (1998).

[9]En francés, longue durée, expressió deguda al reconegut historiador lorenés Fernand Braudel (1902-1985), membre destacat del corrent historiogràfic Escola dels Annals (en francés, École des Annales). La «llarga durada» es refereix a les estructures l’estabilitat de les quals és molt gran (marcs geogràfics, realitats biològiques, límits de productivitat, religions…), per diferenciar-lo del nivell temporal de la conjuntura i dels canvis fàcilment perceptibles.