Tens 0 productes a la teua cistella
En un article anterior vam explicar la relació entre «Jahvé Sabaoth i la cosmogonia bíblica», és a dir, vam intentar entendre el perquè de la idea d’un Jahvé-Déu acompanyat d’un estol de cossos celestials, d’àngels, d’humans, o de tot el conjunt. Una idea, Sabaoth, que, tot i ser un mot hebreu, s’ha mantingut durant segles en el text litúrgic en llatí del trisagion (‘tres voltes sant’):
Sanctus, Sanctus, Sanctus / Dominus Deus Sabaoth.
Pleni sunt caeli et terra gloria tua. / Hosanna in excelsis.
Benedictus qui venit in nomine Domini. / Hosanna in excelsis.
I no es tracta d’un text menor, sinó un de nuclear que s’ha vingut recitant i cantant just abans del moment més solemne de la missa, la Consagració, la transsubstanciació d’un tros de pa àzim en el cos de Déu i el vi en la seua sang; i és tan important que, en eixe moment, els fidels cauen agenollats davant del poder diví.
Però, quan es va decidir traduir l’antiga missa en llatí a les llengües modernes es va triar «Déu dels exèrcits» en primera opció i posteriorment per la més neutra de «Déu de l’Univers». I, amb això, es va perdre bona part de la càrrega semàntica que apuntava el lligam entre aquell Déu, Jahvé, i les cosmogonies, astrologies i angelologies antigues que dotaven l’estol d’acompanyament, el Sabaoth. Vegem-ho amb certa distància analítica.
Des de la més remota antiguitat, les cultures han elaborat idees sobre l’origen i la formació de l’Univers, la Terra, la natura i els humans, i des de perspectives filosòfiques, mítiques, religioses i narratives culturals. Unes cosmogonies o relats sobre la Creació que al llarg del temps s’han hibridat, han evolucionat i s’han modificat.
La cosmogonia jueva, bíblica, de la qual som culturalment hereus, sembla ser una síntesi d’elements encara més antics: de mesopotàmics amb uns altres d’egipcis, sinaítics i cananeus no sempre ben articulats. En un article anterior ja vam tindre ocasió de veure la duplicitat en l’autoria (Elohim i Jahvé) de l’origen del món i dels humans. I fins i tot vam analitzar alguns detalls del primer llibre del Tanakh o Bíblia hebrea, Beresith (‘En el principi’); un llibre que, recordem-ho, en la cultura cristiana solem anomenar Gènesi, un mot grec que significa ‘origen’ i que prové de la Septuaginta, la traducció al grec koiné del Tanakh hebreu.
En qualsevol cas, eixe Gènesi bíblic no tan sols està dedicat als inicis del món, sinó que també inclou personatges i fets mítics (la serp que parla, la torre de Babel, el Diluvi, Isaac, Jacob, etc.) i amb un personatge central, Abraham, al qual es considera el pare de les tres religions monoteistes, la jueva i els seus epígons, la cristiana i la musulmana (Ibrahim). Pel que fa als orígens en la primera part del Gènesi, un tal Elohim (un plural majestàtic d’El o Eloah, ‘Déu’) creà el món del no res en sis dies (i, el sèptim, a descansar).
Però, a partir del Gènesi 2,4 apareix un nou personatge com a creador, un Déu de nom ben concret, Jahvé (YHWH), i que es pretén únic.
Els estols que acompanyen la creació
En ambdues versions bíbliques, tant Elohim com Jahvé van acompanyats d’estols (ṣə·ḇā·’ām > sebaot). De fet, en la versió E o Elohista de la Creació (Gn 1-2,3), en acabar el dia sisé es diu: «Així van quedar acabats el cel i la terra amb els seus estols (ṣə·ḇā·’ām)» (Gn 2,1). I, pel que fa a la versió, J o Jahvista, expressions com ara «yhwh elohe sebaot (Ysra-el)» [Jahvé Déu dels exercits (d’Israel)], apareix en 63 ocasions; i 217 en la versió més abreujada de «yhwh sebahot». Un déu que al llarg de la Bíblia es mostrarà gelosament adversari de qualsevol altre objecte o astre del cel que pogueren adorar els jueus, com s’adverteix en el Deuteronomi 4,19, on Jahvé diu: «Quan alces els ulls al cel i contemples el Sol, la Lluna i les estrelles, tot l’estol (ṣə·ḇā) dels astres, no et deixes seduir fins al punt d’adorar-los i donar-los culte». Sí, un déu gelós fins i tot del seu estol.
I potser no li faltava raó. ¿O potser no se li va enfrontar Lucifer, el ‘portador de la llum’ (del llatí lux, ‘llum’ i ferre, ‘portar’), tan identificat amb Venus, l’estrella matutina, que en grec rebia el nom de Phosphoros (‘portador de la llum’)?
Sí, preguntes, reflexions i anàlisis sobre l’impacte que tot això ha tingut en la nostra cultura i com a punt de partida fins i tot per a l’elaboració de l’actual cosmologia o visió científica de l’Univers. Sobre això, si tot va bé, continuarem parlant.
Revista Saó Núm.525, pàgs.14-15. Juny 2026.
