La revista degana en valencià

La religiositat, ¿un recurs adaptatiu de l’ésser humà?

22/02/2021

La supervivència dels humans ha depés de la correcta interpretació dels cicles de la natura i de fer-ne previsions raonables per adaptar-hi les activitats. Artefactes culturals com calendaris, rituals, mites…, hi han contribuït. I també les religions, a les quals potser no hauríem de considerar tan sols culturals, sinó també naturals… dels humans.

Sovint, la religió es confon amb les institucions que gestionen la doctrina de moltes d’elles i amb la casta de funcionaris oficiants. Això no hauria d’emmascarar que les religions són també tendències humanes i socials que acompanyen les vicissituds de la història en un moviment soterrani «de llarga durada».[1]

De les religions, se n’han estudiat els aspectes filosòfics, teològics, ètics, sociològics i històrics, però menys els que arrelen en la biologia i en l’ecologia. Els avanços en aquestes àrees ajuden a entendre la permanència de la religiositat i les religions.

La neurobiologia, per exemple, informa que hi ha àrees del cervell en què l’arquitectura de les xarxes i dels engranatges neuronals expliquen l’emergència de l’abstracció, l’espiritualitat, la transcendència, l’esperança, la seguretat que aporta la comunió litúrgica amb allò que ens supera, etc.; uns aspectes que solem trobar en la gènesi de les religions.

En el llibre El gen de Déu,[2] el reputat genètic Dean Hamer assenyala l’existència de correlacions entre religiositat i longevitat individual; potser perquè, argumenta l’autor, l’oració/meditació redueix la producció d’hormones com l’adrenalina i el cortisol, responsables de l’ansietat i l’estrés que acurten la vida. Podríem dir-ho així: «la Història ens ho diu: per viure més, o resa o riu».

Al seu torn, en igualtat de condicions (per exemple, en territoris ambientalment hostils), les comunitats basades en principis religiosos perduren més que les de caràcter secular; i les societats que fan servir la religió com a garantia dels pactes convivencials tendeixen a ser més estables que les que han intentat devaluar-les o prescindir-ne. Així, els efectes beneficiosos associats estadísticament a la religiositat, tant a nivell antropològic com individual (psicosomàtic, hormonal… ),[3] explicarien la resiliència d’aquest tret tan característicament humà fins i tot en condicions de persecució dels creients per part de poders fanàticament ateus com els nazis i els comunistes.

En resum, és raonable pensar que la religiositat té un caràcter natural, seleccionat com a positiu en l’evolució dels humans. I tot i que en el nom de determinades religions s’han perpetrat crims execrables, també és cert que sota la seua inspiració s’han generat algunes de les manifestacions més excelses de l’esperit humà, des de la poesia mística més sublim fins a la música sacra més torbadorament elevada o els espais sagrats artísticament ornats que proliferen en les societats més cultes.

I més enllà d’una història d’esdeveniments, les religions impregnen fins i tot ideologies contràries o alienes, com les prediccions apocalíptiques sobre el final dels temps a causa el canvi climàtic, la crisi ecològica i altres que, atés el seu caràcter científic, les fan més espantoses.[4] Unes idees escatològiques, de «final dels temps», que ara formen part d’ideologies més laiques que no religioses. Unes idees, però, que podrien representar un bon nexe de diàleg entre ciències i religions[5] i unir forces per delimitar què podem fer-li a la natura per sobreviure nosaltres i allò que no hem de fer-li mai per aconseguir que evolucione tal com ens interessa.[6]

I, de manera similar al valor individual i social, de lʼ«evolutivament natural» sentiment religiós, hi ha estudis que subratllen el valor ecològic que han tingut i tenen determinades pràctiques i rituals religiosos per facilitar als humans l’adaptació a les condicions ambientals.[7]

Però això, com diria Rudyard Kipling, «és una altra història…», una història que intentarem mostrar en la propera entrega.

[1]En el sentit que donava a eixe terme l’historiador Fernand Braudel (1902-1985) en La longue duréeAnnales. 1958, p. 725–753.

[2]The God Gene: How Faith Is Hardwired into our Genes («El gen de Déu, com la fe, està connectada als nostres gens»); Doubleday, 2004.

[3]Recomanem el llibre Devots i descreguts. Biologia de la religiositat del catedràtic de Psiquiatria i Psicologia Mèdica de la Universitat Autònoma de Barcelona Adolf Tobeña. Publicacions de la Universitat de València, 2013.

[4]Un apunt que prové del llibre ¿En qué creen los que no creen?. Un diálogo sobre la ética en el fin del mundo, editat pel Diario Público el 2009. Els partícips en eixe diàleg eren el semiòleg laic Umberto Eco (1932-2016; l’autor dʼEl nom de la rosa) i el jesuïta i cardenal Carlo Maria Martini (1979-2002), de la diòcesi ambrosiana de Milà, la més gran de l’Església catòlica; a més d’aquest cardenal i del fundador, sant Ambròs de Milà –un els Pares de l’Església– [https://revistasao.cat/linici-de-lany-liturgic-ladvent-i-sant-ambros-de-mila/] ha donat intel·lectuals de la talla de sant Carles Borromeo, ànima del Concili de Trento (s. XVI); Achille Ratti, papa Pius XI; o Giovanni Battista Montini, papa Pau VI, ferm impulsor dels aspectes més avançats del Concili Vaticà II i de la renovació de l’Església.

[5]En serien recomanables llibres com el de Stephen J. Gould. Ciencia versus religión. Un falso conflicto. (Crítica; 2000); o La creació. Una crida per salvar la vida a la Terra, d’Edward O. Wilson (Empúries; 2007).

[6]Vam tractar aquest tema al núm. 430 de Saó (octubre de 2017): «Sant Francesc d’Assís, ciència i religió».

[7]En aquesta secció, «Natura culta i sagrada», hem dedicat diversos capítols a eixa relació: https://revistasao.cat/pasqua-la-renovacio-de-la-natura/; https://revistasao.cat/pentecosta-maig/; https://revistasao.cat/setembre-octubre-buit-liturgic/; https://revistasao.cat/sant-marti-i-linici-de-lhivern/, etc.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top