La revista degana en valencià

L’inici de l’any litúrgic, l’advent i Sant Ambròs de Milà.

18/02/2020

 

L’any litúrgic catòlic comença el primer dels quatre diumenges anteriors a Nadal, entre la darrera setmana de novembre i la primera de desembre; en 2019 és el diumenge 1 de desembre. És un temps anomenat Advent perquè s’anuncia l’Adventus Redemptoris, la imminent ‘vinguda’ del Redemptor. Aquest temps d’espera i purificació —com la Quaresma precursora de Pasqua— s’identifica pel morat dels ornaments i és un temps litúrgic marcat per les lectures del profeta Isaïes i òptim per a gaudir les Cantates per Advent de Bach o del Messies de Haendel.

Dates, ornaments, rituals i càntics configuren una litúrgia que, però, no sempre ha sigut igual: a l’arxidiòcesi més gran de la cristiandat occidental, la de Milà, en perdura des del segle III una d’especial, l’ambrosiana; un adjectiu que al·ludeix a sant Ambròs, un dels quatre Pares[1] de l’Església occidental o llatina, la festivitat del qual se celebra el dia 7 de desembre.

El context històric de Sant Ambròs de Milà

L’any 313 es va proclamar l’Edicte de Milà o de tolerància religiosa a tot l’Imperi romà, que posava fi a les persecucions contra els cristians. Una dècada més tard, l’emperador Constantí va optar per afavorir els cristians amb la condició de dirigir ell mateix els aspectes teològics i organitzatius de l’Església; i en el Concili de Nicea (any 325) va ser el mateix emperador qui va definir l’ortodòxia teològica en recolzar Atanasi enfront d’Arri en la controvèrsia sobre la naturalesa de Crist. L’any 380, l’emperador Teodosi, guanyat per Ambròs de Milà per a la causa cristiana, va dictar l’Edicte de Tessalònica (any 380), que declarava religió única i oficial el cristianisme trinitari, anomenat catòlic, i els altres creients van patir persecució: els que veneraven els déus del panteó romà, els jueus, els d’altres sectes cristianes i els seguidors de filosofies no assimilables pel catolicisme.[2]

En eixe context, es van consolidar el cànon neotestamentari i el dogma cristià, definits en funció de la victòria (teològica, retòrica, política i institucional) dels guanyadors o Pares de l’Església, un dels quals va ser Ambròs.

Sant Ambròs de Milà

Ambròs de Milà (Trèveris [Germània] 339-Milà 397), Ambroeus en dialetto milanese, va ser un personatge de gran preparació retòrica, administrativa i jurídica, que amb el seu carisma va aconseguir imposar-se als emperadors d’un Imperi romà d’Occident en declivi accelerat, i afirmar la supremacia de l’Església sobre l’Estat i les altres confessions: Ambròs ostenta com un dels atributs icònics un assot (per fuetejar els arrians i els heretges en general).[3]

Ambròs[4] va iniciar el culte a les relíquies en Occident i va organitzar la litúrgia i el cant ambrosià que van perdurar en fins al segle vi en l’Església occidental (substituïdes per la litúrgia romana i el cant gregorià), i fins ara a l’arxidiòcesi de Milà. Va convertir i formar una de les eminències intel·lectuals de la cultura occidental, el númida algerià sant Agustí d’Hipona (354-430). De la importància de tots dos com a suports del dogma catòlic, en dona fe la representació plàstica que hi ha a la basílica de Sant Pere de Roma (s. xv): al fons de l’absis, i darrere de l’espectacular baldaquí, l’arquitecte i escultor Bernini va bastir un gran altar barroc presidit per un enorme tron o càtedra de bronze daurat —la Cadira de Sant Pere—[5] sostinguda per quatre grans estàtues de bronze que representen dos Pares de l’Església oriental i, davant, dos de l’occidental: sant Ambròs de Milà i sant Agustí d’Hipona.

Sant Ambròs és el patró de Milà, on té dedicada una basílica; i el 7 de desembre, la seua festa, marca l’entrada d’un altre temps anual sagrat per als milanesos i els amants de l’òpera: l’inici de la temporada d’òpera del Teatro alla Scala de Milà, un acte de gran rellevància al qual assisteix la flor i nata de la societat milanesa i italiana.

I també, amb la tradició del «¡O bej, o bej!» (‘¡Oh, que bonic!’, crit dels xiquets quan reben regals) comença eixe dia a Milà la Fira de Nadal, preparació popular per a la Nativitat com entre nosaltres ho eren, segons les localitats, les festes desembrines de Sant Nicolau (dia 6),[6] la Puríssima (dia 8 amb el primer putxero),[7] o Santa Llúcia (dia 13, amb fira inclosa i, a València, la sorollosa tabalà). Uns sants celebrats al principi de l’Advent que marquen la preparació gojosa, en la societat tradicional, de les grans solemnitats nadalenques durant aquest il·lusionant mes de desembre.

Altrament, al País Valencià, sant Ambròs és el patró d’Aín (la Plana Baixa), on trobem també la font de Sant Ambròs, guarnida per un bosquetó d’oms i un petit retaule de ceràmica amb la

[1]Sant Ambròs de Milà (s. IV), el seu deixeble i eminència intel·lectual sant Agustí d’Hipona (s. IV-V) [https://revistasao.cat/febrer-les-parentalia-i-la-catedra-de-sant-pere/]; sant Jeroni d’Estridió (s. IV-V), autor de la Vulgata o versió llatina dels textos bíblics; i el papa sant Gregori el Gran (s. V-VI), inspirador del càntic gregorià. Els quatre Pares de l’Església figuren en moltes esglésies en les petxines triangulars que resolen l’encontre entre la base circular d’una cúpula i l’espai inferior quadrat. En seria un cas la capella de la Comunió (1699-1740) de la cocatedral alacantina de Sant Nicolau de Bari: els Pares de l’Església occidental hi sostenen la cúpula, metàfora del dogma de la transubstanciació durant l’Eucaristia.

[2]Va ser en eixe context de persecució ideològica quan, l’any 415, va ser linxada i escorxada per una torba de fanàtics catòlics la matemàtica, astrònoma i filòsofa neoplatònica Hipàtia d’Alexandria.

[3]Un altre atribut és un buc d’abelles, i se’l considera patró dels apicultors; però per error, ja que el buc representa l’al·legoria usada pel sant en Exhortatio Virginitatis (‘Tractat sobre la virginitat’): «La verge pot comparar-se amb les abelles en laboriositat, modèstia i continència», i «l’abella s’alimenta del reixiu, no coneix l’aparellament sexual i fabrica mel».

[4]Ambròs té relació amb ambrosia, que per als antics significava ‘aliment de déus’, ‘aliment que fa immortal’.

[5]Saó 445, febrer 2019: https://revistasao.cat/febrer-les-parentalia-i-la-catedra-de-sant-pere/. Sota eixa advocació, sant Pere apòstol in Cathedra, tenim al migjorn valencià l’església arxiprestal de Novelda (el Vinalopó Mitjà).

[6]https://revistasao.cat/sant-nicolau-i-el-mes-dels-xiquets-un-nou-motiu-per-a-reflexionar-sobre-el-santoral/ I també a Luxemburg, i als Països Baixos, on els xiquets esperen que sant Nicolau, carregat de regals, arribe des d’Alacant.

[7]Saó 432, desembre 2017.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top