La revista degana en valencià

La religiositat, ¿un recurs adaptatiu de l’Ésser humà?

09/12/2020

La supervivència dels humans ha depés de la correcta interpretació dels cicles de la natura i de fer-ne previsions raonables per adaptar-hi les activitats. Artefactes culturals com calendaris, rituals, mites…, hi han contribuït. I també les religions, a les quals potser no hauríem de considerar tan sols culturals sinó també naturals… dels humans.

Religions enteses no tant com institucions (doctrina formal gestionada per una casta de funcionaris oficiants) sinó com tendències humanes i socials que acompanyen les vicissituds de la història en un moviment soterrani «de llarga durada», en el sentit de l’historiador Fernand Braudel (1902-1985).[1]

De les religions s’han estudiat principalment els aspectes filosòfics, teològics, ètics, sociològics i històrics, però menys els que arrelen en la biologia i en l’ecologia. Els avanços en aquestes àrees ajuden a entendre el perquè de la permanència de la religiositat i les religions.

Avui en dia, camps com la neurobiologia informen sobre àrees del cervell en què l’arquitectura de les xarxes i els engranatges neuronals expliquen l’emergència de l’abstracció, l’espiritualitat, la transcendència, l’esperança, la seguretat que atorga la comunió litúrgica amb allò que ens supera, etc., aspectes que solem trobar en la gènesi de les religions.

El reputat genètic Dean Hamer proposa en el llibre El gen de Déu[2] l’existència de correlacions entre religiositat i longevitat individual; potser perquè, entre altres factors, l’oració/meditació redueix la producció d’hormones com l’adrenalina i el cortisol, responsables de l’ansietat i l’estrés acurtadors de la vida. Podríem simplificar-ho amb una parèmia: «La història ens ho diu: per viure més, o resa o riu».

Altrament, en igualtat de condicions (p. ex., en territoris ambientalment hostils), les comunitats basades en principis religiosos perduren molt més que les de caràcter secular; i les societats que fan servir la religió com a garantia dels pactes convivencials tendeixen a ser més estables que les que han intentat devaluar-les o prescindir-ne. Així, els efectes beneficiosos associats estadísticament a la religiositat, en l’àmbit antropològic i individual (psicosomàtic, hormonal… ),[3] elucidarien la resiliència d’aquest tret tan característicament humà fins i tot en condicions de persecució dels creients per part de poders fanàticament ateus com els nazis i els comunistes.

En definitiva, es pot pensar que la religiositat té un caràcter natural, seleccionat com a positiu en l’evolució dels humans. Un caràcter que, no ho oblidem, ha sigut l’excusa per perpetrar alguns dels majors crims però també per generar algunes de les manifestacions més excelses de l’esperit humà, des de la poesia mística més sublim a la música sacra més torbadorament elevada o els espais sagrats artísticament ornats que proliferen en les societats més cultes.

Més enllà d’una història d’esdeveniments, les religions formen part d’un contínuum farcit de variacions conjunturals. Variacions que impregnen fins i tot ideologies contràries o alienes a la religió, com és el cas de les amenaces sobre el final dels temps a causa el canvi climàtic, la crisi ecològica i altres prediccions escatològiques que, atés el seu caràcter científic, les fan més espantoses.[4] Unes idees apocalíptiques, de «final dels temps», que ara són més pròpies del món laic que del cristià però que podrien representar un bon inici per al diàleg entre ciències i religions[5] per abordar tant allò que podem fer-li a la natura per sobreviure i el que no hem de fer-li perquè sobrevisca…[6] i nosaltres amb ella.

En la mateixa direcció, hi ha estudis que subratllen el valor ecològic de determinades pràctiques i rituals religiosos per facilitar l’adaptació a les condicions ambientals.[7] Però això, com diria Rudyard Kipling, «és una altra història» que intentarem mostrar en la propera entrega.

[1]La longue durée. Annales. 1958, p. 725-753.

[2]The God Gene: How Faith Is Hardwired into our Genes (‘El gen de Déu; com la fe està connectada als nostres gens’), Doubleday, 2004.

[3]Recomanem el llibre Devots i descreguts. Biologia de la religiositat del catedràtic de psiquiatria i psicologia mèdica de la Universitat Autònoma de Barcelona Adolf Tobeña. Publicacions de la Universitat de València, 2013.

[4]Un apunt que prové del llibre ¿En qué creen los que no creen? Un diálogo sobre la ética en el fin del mundo. Diario Público. 2009. Els partícips en eixe diàleg eren el semiòleg laic Umberto Eco (1932-2016; l’autor d’El nom de la rosa) i el jesuïta i cardenal Carlo Maria Martini (1979-2002), de la diòcesi ambrosiana de Milà, la més gran de l’Església catòlica. A més d’aquest cardenal i del fundador, sant Ambròs de Milà –un els Pares de l’Església– [https://revistasao.cat/linici-de-lany-liturgic-ladvent-i-sant-ambros-de-mila/] ha donat intel·lectuals de la talla de sant Carles Borromeo, ànima del Concili de Trento (s. XVI); Achille Ratti, papa Pius XI; o Giovanni Battista Montini, papa Pau VI, ferm impulsor dels aspectes més avançats del Concili Vaticà II i de la renovació de l’Església.

[5]En serien recomanables llibres com el de Stephen J. Gould, Ciencia versus religión. Un falso conflicto (Crítica, 2000), o La creació. Una crida per salvar la vida a la Terra, d’Edward O. Wilson (Empúries, 2007).

[6]Vam tractar aquest tema al núm. 430 de Saó (octubre de 2017): «Sant Francesc d’Assís, ciència i religió».

[7]En aquesta secció, «Natura culta i sagrada», hem dedicat diversos capítols a eixa relació: https://revistasao.cat/pasqua-la-renovacio-de-la-natura/, https://revistasao.cat/pentecosta-maig/, https://revistasao.cat/setembre-octubre-buit-liturgic/, https://revistasao.cat/sant-marti-i-linici-de-lhivern/, etc.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top