La revista degana en valencià

L’any bixest: una construcció cultural per a facilitar-nos la vida

02/06/2020

 

AJUSTAR EL CALENDARI A L’ÒRBITA TERRESTRE

 

Anomenem any al temps d’un viatge per l’espai, recurrent i lleugerament el·líptic: el de la Terra al voltant del Sol. Una volta tancada que pràcticament es completa cada 365 dies; i diem pràcticament perquè si comptem des que la Terra ocupa una determinada posició en l’òrbita, 365 dies més tard haurem arribat quasi al punt de partida; ens faltarien quasi 6 hores[1] per a arribar-hi.

Per acumulació, l’any següent estaríem a unes 12 hores del punt d’inici; el tercer any a 18 hores, el quart a 24, i així successivament… Com a resultat, hi hauria un desplaçament progressiu de l’inici de l’any respecte de la posició original. I això és important perquè la posició de la Terra en l’òrbita de translació determina característiques estacionals: durada relativa del dia i de la nit,[2] variacions esperables de temperatura i pluviositat, de tempestes a la mar, etc. I per poder fer prediccions (agrícoles, meteorològiques, nàutiques, etc.) que ens ajuden a organitzar la nostra vida ens cal alguna manera d’ajustar el temps oficial a les estacions.

Per això, cada quatre anys (els múltiples de 4, com el 2020), quan ja s’ha acumulat un retard de 24 hores[3] afegim un dia al calendari; d’eixa manera ens donem un «temps d’espera» per a deixar que la Terra arribe al punt de l’òrbita que es va decidir marcar com a inici de l’any.

No és, doncs, que cada quatre anys n’hi haja un «que té 366 dies», perquè no és l’any sinó el calendari (una adequació cultural a l’any natural) el que hem fet més llarg, afegint-li un dia al còmput habitual de 365.

 

PER QUÈ EL NOM DE BIXEST?

 

Per als antics romans, febrer era el darrer mes de l’any,[4] el destinat a les purificacions,[5] i li havien assignat 28 dies. En aquella època, els dies no s’anomenaven com ara sinó en funció dels tres dies clau del primitiu calendari lunar romà: calendes (kalendae, -arum; inici del mes; lluna nova), nones (nonae, -arum; nou dies abans dels idus), i idus (idus, -uum; mitjan del mes; lluna plena). Per exemple, en lloc de dir «28 de febrer» deien «primum dies [o pridie] ante calendas martias», que significa ‘primer dia abans de les calendes de març’. Seguint eixa lògica, el 24 de febrer era el «sĕxtum diem ante kalendas martias», és a dir, el ‘sisé dia abans de l’inici de març’.

L’any 46 aC[6] el cònsol, alhora que pontífex màxim, Juli Cèsar va decretar[7] una modificació substancial del calendari romà per corregir el desfasament entre aquest i les estacions,[8] i va establir que al calendari se li afegiria un dia més cada quatre anys. Ara bé, eixe dia no seria un «dia 29» sinó una duplicació del dia 24; per eixa raó, a eixe dia afegit se l’anomenaria com «bĭs sĕxtum diem ante kalendas martias» (‘duplicat del sisé dia abans de l’inici de març’); simplificadament, bĭssĕxtum.

D’aquella contracció deriven, per evolució fonètica, els nom de bixest[9] o bissext.[10]

 

NATURA I CULTURA

 

Mentre que els objectes i processos de la natura són els que són (i la Terra en moviment en seria un exemple fefaent), aspectes com les mesures, ritmes, interpretacions… són construccions culturals, com les que han donat pas als calendaris. I com qualsevol altra elaboració cultural es tracta de productes històrics, és a dir, de solucions més o menys reeixides a problemes que s’han anat reformulant en el decurs del temps. Construccions intel·lectuals que, com totes les obres humanes, contenen aventures, històries, reflexions, xocs amb idees precedents, etc., el coneixement de les quals ajuda a entendre els resultats amb què ara operem.

 

PS

 

Atés que enguany, 2020, és bixest, no hem volgut passar l’ocasió de parlar-ne, però això ha implicat la renúncia conjuntural a parlar d’uns altres temes, ampliar-ne alguns dels ja tractats[11] o parlar-ne de nous.[12] També hem deixat per a un futur article les modificacions posteriors del calendari julià i que van originar el calendari civil ara vigent, el gregorià.

[1] 5 hores, 48 minuts i 45 segons; és a dir, que falten 11 minuts i 15 segons per a les 6 hores.

[2] Excepte a les zones equatorials, en què tot l’any el dia i la nit duren el mateix, 12 hores.

[3]El còmput de 6 hores fa que ens passem 11 minuts i 15 segons del punt orbital que marca l’inici del calendari; eixe excés acumulatiu cada any es compensa llevant tres bissexts cada 400 anys: els anys acabats en 00, a excepció dels múltiples de 400 (van ser bixests el 1600 i el 2000, però no el 1700, el 1800 i el 1900). Això va ser un dels aspectes clau de la reforma que va conduir al calendari gregorià, el que fem servir en l’actualitat, que pren el seu nom del papa impulsor Gregori XIII, mitjançant la butlla Inter Gravissimas (¡24 de febrer! de 1582). Però, d’això, ja en parlarem en un proper article.

[4]https://revistasao.cat/febrer-les-parentalia-i-la-catedra-de-sant-pere/ (Saó, febrer 2019)

[5]https://revistasao.cat/la-candelera/ (Saó, febrer 2016); Nunc dimittis (Saó, febrer 2017)

[6]En aquella època corresponia a l’any 708 AUC (ab Urbe Condita, ‘des de la fundació de la ciutat’, Roma); el nou calendari entrà en vigor un any després, el 45 aC (709 AUC).

[7]Per entendre els orígens d’eixa modificació recomanem la lectura del blog del físic teòric, professor de matemàtiques i gonomonista (dissenyador i constructor de rellotges de sol) i divulgador científic Joan Olivares, d’Otos (la Vall d’Albaida): http://otos4.blogspot.com/2014/12/per-que-celebrem-la-nativitat-de-jesus.html

[8]Recomanem el capítol https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/quequicom/el-calendari-de-la-fi-del-mon/video/4288510/ del programa Quequicom, de la TV3, on venen ben explicats temes com els següents:

  1. Canvi de l’inici de l’any, de l’1 de març a l’1 de gener: en els minuts 11:15-12:25.
  2. Primer calendari romà, amb febrer com a darrer mes: minuts 12:26-18:50.
  3. Raons de fer anys bissexts o bixests, i de la reforma gregoriana: minuts 18:50-30:10.

[9]La consonant inicial de ‘sextum’ es pronunciava com a alveolar sorda /s/; però per influència de la /is/ precedent es va palatalitzar i va passar a pronunciar-se com la /x/ de clixé o de guixer; el resultat va ser el doblet bissext (arcaic alhora que erudit)/ bixest; els doblets d’evolució fonètica són relativament freqüents en moltes llengües; en la nostra: del llatí sībĭlare > siular/xiular; del llatí soricarius > soriguer /xoriguer [Falco tinnunculus]; del llatí antic cypressus > ciprer /xiprer [Cupressus].

En el castellà passa quelcom de semblant, com les parelles sexto/bisiesto, o sexta/siesta (becada de la “hora sexta”, les 12 del migdia); en tots dos casos, la forma culta inicial (sexto, sexta), en diftongar la /e’/ laxa o curta, /ĕ/ (>ie) i simplificar al final de sílaba /ks/ en /s/, ha originat les noves paraules bisiesto i siesta.

[10]Hi ha una interpretació errònia basada en la idea de bis-sext com si fóra una “duplicació del 6” al final del 366.

[11]P.ex., les especialitats medico-celestials i els sants sanadors (Saó, febrer 2018), com sant Blai (per als mals de gola; dia 3 de febrer), santa Àgata (invocada per al mals dels pits de les dones, i patrona de les dones; dia 5), santa Apolònia (per als mals de queixals, i patrona dels dentistes; dia 9).

[12]Sant Tobies (dia 7); la Mare de Déu de Lorda o Lourdes (dia 11); santa Eulàlia, patrona de Barcelona (dia 12); Ciril i Metodi, patrons d’Europa (dia 14); dijous gras (enguany, el 20); carnestoltes (enguany, el 23); Dimecres de Cendra (enguany, el 26); i altres. I també uns altres més relacionats directament amb la natura i determinades manifestacions fito-zoofenològiques: la florida dels ametlers; el cant de les perdius en zel, marcant el seu territori; el vol de noces del falcó; la posta del caro, cabrota o gamarús (Strix aluco), rapinyaire nocturna semblant a l’òliba però més grossa; el zel del brúfol (Bubo bubo); i altres.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top