Santa Eva, Santa Mater Genitrix. I Lilit

Formació d’Eva, extreta d’un costat d’Adam. Catedral d’Orvieto (Úmbria, Itàlia).

El dia 19 de desembre se celebra Santa Eva, una festivitat que passa desapercebuda malgrat estar dedicada a la nostra mare primordial de la humanitat. Tot i que hui en dia pocs deuen pensar en ella com a figura de carn i ossos, sinó com una figura més bé simbòlica, paga la pena comentar alguns aspectes culturals lligats a eixa figura.

Ja hem comentat en nombroses ocasions que les festes marquen el nostre calendari, i que al seu voltant s’han bastit tradicions, llegendes, rituals que ens identifiquen culturalment i afavoreixen la cohesió social. Els sants, recordem-ho, són personatges (històrics o llegendaris) que destaquen com a arquetipus virtuosos, que l’Església considera que gaudeixen de la Glòria celestial i que, per tant, poden intercedir per nosaltres davant Déu. Més enllà d’extemporànies i anacròniques exigències de versemblança, el santoral és un món complex. En eixa complexitat trobem paradoxes com la de considerar sants a personatges veterotestamentaris (els de l’Antic Testament) que, evidentment, no van conéixer Crist i que, per tant, no podien haver sigut cristians. Més encara, alguns són de dubtosa historicitat, i molts semblen simples representacions simbòliques. Què fan, doncs, en el santoral, si no són persones? O, pitjor encara, si van ser la causa del pecat en el món?

Tant fa: l’Església (i no únicament la catòlica) els ha considerat sants canonitzats des de pràcticament l’inici del cristianisme. I en alguns calendaris de l’Església ortodoxa tenen fins i tot un dia fixat per a tots: el primer diumenge d’Advent, dia ben oportú, ja que és eixe l’inici de l’any litúrgic i símbol de la història de la Salvació prèvia al natalici de Crist.

Doncs bé, la vespra de Nadal, el 24 de desembre, el santoral contempla la parella Adam i Eva com a símbols que estarien en l’origen de la genealogia de Crist (i de tota la humanitat, òbviament).

ADAM

Comencem pel principi, pel Gènesi bíblic, volem dir. En els versets 1 i 2 es narra la creació, tant del món en general com dels humans. Una creació doble, o més ben dit, en dues versions. I ambdues incongruents entre si:

• En el Gènesi 1,1 se’ns diu que «Al principi, Elohim va crear el cel i la terra». Un Elohim creador, que va necessitar set dies per enllestir la seua obra; i que en el dia sisé va formar, si seguim el text original ha’a’dam, «l’ésser humà» (amb article). Un ésser humà fet a imatge d’Elohim i amb dos sexes diferenciats, com es pot llegir en la Vulgata:[1] «Et creavit Deus hominem ad imaginem suam; ad imaginem Dei creavit illum; masculum et feminam creavit eos» [Gènesi 1,26-27].

La segona versió de la creació comença uns versets més avall, en Gn 2,4. En aquesta, el Senyor-Déu (que ja no Elohim) només necessita un dia per fer-ho tot: «El dia en què Senyor-Déu va fer la terra i els cels…». Aquesta versió inclou en Gn 2,20-22 la narració tan coneguda de la formació de la dona, treta d’un costat de l’home (que no d’una costella). En aquest nou mite, el que inicialment era un nom genèric, ha’a’dam (l’ésser humà), perd l’article (ha) i passa a ser un nom propi a’dam, que s’assigna a l’home-mascle com a pare primigeni dels humans. Això sí, sense dia dedicat en el santoral.

IS-SHA, EL PRIMER NOM DE LA DONA I ALGUNS ERRORS DE TRADUCCIÓ

Igual que en el cas de l’home primigeni, també la primera dona va rebre dos noms en el Gènesi, però dos de propis, d’específics. El primer, quan el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund, va prendre’n un costat (que no una costella) i va fer-ne la dona.

A partir d’ací, per un altre equívoc en la traducció, allò que ens ha arribat ens resulta desconcertant. Veiem què ens ha arribat en les versions habituals del Gènesi 2,23: «aleshores, l’home (mascle) exclamà: aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meua carn! El seu nom serà ‘dona’ (femella) perquè ha estat presa de l’home».

Eixa etimologia no té cap sentit, no?, perquè en l’original, això formava part d’un joc de paraules que es perd en la traducció. El text primigeni venia a dir «el seu nom serà is-sha perquè ha estat treta d’un ish»; i eixa mena d’etimologia popular va ser la que el redactor original del text va fer servir per a subratllar la intrínseca dualitat de sexes de l’ésser humà.

HAWWAH, EVA, EL SEGON NOM DE LA DONA

El nom que ha fet més fortuna per a la mare primitiva també li’l donà l’home. Però ara, després de la caiguda (en el pecat) en haver menjat el fruit de l’arbre del coneixement: «L’home va donar a la dona el nom d’Eva (Hawwah), perquè ella ha estat la mare de tots els vivents (hay o hay-yah; Gn 3,20).[2]

El nom d’Eva es repeteix al Gn 4,1: «L’home s’uní a Eva, la seua dona, que va infantar Caín». Eva ja no torna a esmentar-se en l’Antic Testament, i en el Nou tan sols apareix en dues epístoles de sant Pau (2 Co 11,3 i 1 Tm 2,13) i associat a Maria com la «nova Eva».

Perquè Eva no tan sols ha estat considerada la causa del mal, sinó també la de la salvació posterior gràcies a Crist, tal com se’ns recorda en el pregó de la Vigília Pasqual: O felix culpa quae talem et tantum meruit habere redemptorem (‘¡Oh, benaurada culpa que va merèixer tindre un tal Redemptor!ʼ).

MATER GENITRIX

L’expressió que descriu Hawwah/Eva com a ‘mare dels vivents’ (fixem-nos: no només dels éssers humans, sinó del tots els vivents) pot semblar una reminiscència de la Mare Primigènia de totes les religions, de la Mare Natura. I això lliga potser amb el terme sumeri Awa, mare, i amb llegendes sumèries sobre la deessa Mare.

¿Tenim en Eva una pervivència simbòlica de la idea de la ‘Gran Mare’ (Gaia/Gea, per als grecs), una síntesi mitològica d’herències primitives diverses dedicades a lloar la Mare Terra de la qual tot naix? ¿Pot ser la representació d’una Mater Genitrix com a deessa materna, femenina, que més tard seria substituïda per les representacions masculines de la Divinitat?

En qualsevol cas, i curiosament, en el santoral cristià la vespra de Santa Eva és la Verge de l’Esperança, una dona embarassada, Maria, expectant davant l’imminent part i la festivitat de la qual va ser proclamada en el X Concili de Toledo (656).

LILIT

Pel que fa a la primitiva dona, ja hem vist que en el Gènesi nʼapareixen dues versions, i ben diferents; una en què home i dona són creats simultàniament, i una altra en què la dona prové d’una escissió lateral de l’home.

1,27: «masculum et feminam creavit eos. (‘mascle i femella els va crearʼ).

2,22: «et ædificavit Dominus Deus costam quam tulerat de Adam in mulierem et adduxit eam ad Adam» (‘Senyor Déu va fer una dona del costat d’Adam, i la presentà a Adamʼ).

Doncs bé, en la tradició oral jueva, recopilada en el Talmud, figura una interpretació peculiar d’eixes dues creacions de la dona. En ella s’afirma que una tal Lilit (un nom pres de la mitologia mesopotàmica) va ser la primera parella d’Adam i simultània d’aquest, al qual va abandonar per ser incapaços de superar les desavinences que van sorgir. A la vista del fracàs, Senyor-Déu va optar per fer una altra dona, Eva, ara provinent del costat d’Adam.

En la Bíblia només apareix el nom de Lilit en uns passatges d’Isaïes 34, en els quals, en descriure «el dia de la justícia del Senyor» (34,8), quan «el país serà un desert» (34,10), profetitza que «els gats salvatges s’hi reuniran amb les hienes, els sàtirs es cridaran l’un a l’altre i reposarà la fantasma Lilit, que hi trobarà recer» (34,14). Un nom, aquest de Lilit, que sovint s’ha traduït com ‘òlibaʼ (Tyto alba; en castellà, ʽlechuzaʼ) o, simplement, ʽcriatura nocturnaʼ. I, en qualsevol cas, un territori ben diferent del primigeni Edén esmentat en el Gènesi (2,8; 2,15).

 

[1]S’entén per Vulgata la versió de la Bíblia en llatí vulgar escrita per sant Jeroni d’Estridó a mitjan segle IV dC i considerada canònica pel Concili de Trento: https://revistasao.cat/sant-jeroni-la-vulgata-i-el-dia-internacional-de-la-traduccio/

[2]Cal advertir que la suposada derivació del nom Hawwah a partir de les arrels semítiques per a vida no deixa de ser un etimologia popular, dubtosa, tot i que sant Isidor de Sevilla considera en les seues Etymologiae (s. VII) que Eva significa Vita. També la Septuaginta, la versió grega de l’Antic Testament, es prenia molt seriosament aquestes interpretacions, fins al punt de transcriure Hawwah directament com a Zoé, ʽvidaʼ [per això, àzoe, que significa ʽsense vidaʼ, va ser el nom que va donar Lavoisier, el pare de la química, al nitrogen pel fet de ser inert.

Revista número 497. Desembre 2023.