Tens 0 productes a la teua cistella
Església del Col·legi de Sant Josep. Jesuïtes. València.
INTRODUCCIÓ.
La rama occidental del cristianisme es divideix, grosso modo, en dos grans grups: catòlics (sota la jerarquia de Roma) i protestants, un nom genèric que engloba esglésies d’orígens diversos.
Algunes esglésies protestants van sorgir per tal d’evitar que els recursos propis migraren cap a Roma; va ser el cas d’esglésies ‘nacionals’ com ara l’anglicana o moltes de les luteranes (s. XVI); i va estar a punt de quallar en el gal·licanisme francés a les darreries del s. XVII.
En uns altres casos van ser divergències doctrinals les que van servir com a nuclis de condensació per a “marcar territori”.
Així, luterans i calvinistes[1] discrepaven entre sí, i amb els catòlics, en temes com el de ‘gràcia divina’: per als catòlics, aquesta es recuperava fàcilment informant (confessant-se) de les culpes o pecats a un sacerdot; al seu torn, els luterans optaven per la compensació fent bones obres; i els calvinistes opinaven que la modèstia (o el rebuig de l’ostentació), l’ètica treball i el triomf com a conseqüència del risc personal, eren indicadors d’estar imbuïts de la gràcia divina[2].
No resulta difícil entendre que moltes de les diferències doctrinals servien de “bandera de conveniència” per abordar conflictes d’un altre caràcter (ètnic, polític o social), sovint dirimits mitjançant la guerra.
També han nodrit les dissensions entre esglésies els aspectes organitzatius i litúrgics, que formen part de les idiosincràsies metodistes, anabaptistes[3], congregacionals, pentecostals o carismàtiques, etc.
I, sense per això acabar el llistat de discrepàncies, un altre dels components que sol diferenciar les esglésies cristianes occidentals entre sí ha sigut la relació amb les imatges i els sants.
VENERACIONS I REPRESENTACIÓ HUMANA EN LES RELIGIONS ‘DEL LLIBRE’
Des del punt de vista teòric, el cristianisme representa un híbrid entre la teologia jueva i la filosofia hel·lenística.
Mentre la primera era profundament monoteista i espiritual, la segona era politeista i icònica. I això ha conduït a desavinences de certa importància entre les religions d’origen bíblic (les “del Llibre”, com diuen els musulmans) relacionades tant amb la representació (o no) de figures humanes com amb la veneració (o no) a ‘divinitats menors’ (els ‘sants’, lato sensu).
Representacions i veneracions que potencialment amenaçaven en derivar cap a idolatries antagòniques del monoteisme i de l’espiritualisme estrictes. En els mons jueu i musulmà va triomfar la iconofòbia, amb la prohibició de representar imatges humanes (i fins i tot animals) en les sinagogues i mesquites.
Hereus, però, de la tradició jueva entreverada de filosofia hel·lenística, els cristians van conservar un cert politeisme: trinitat divina, “déus” menors o sants; àngels i criatures fantàstiques. I fins i tot la Deessa mare, Theotokos –Mare de Déu- amb diferents manifestacions o advocacions, entre les quals la de Verge, una herència de fortes arrels en el món egipci, on tanta penetració va tindre el primer cristianisme[4].
Les discrepàncies van perdurar en el món del cristianisme oriental, amb guerres civils[5] entre iconoduls i iconoclastes, és a dir, entre els partidaris de venerar imatges o de destruir-les, tot resolent-se el conflicte en l’acceptació de les representacions planes (les icones) per sobre les tridimensionals.
Més tard, en l’Església Occidental, serien algunes corrents protestants les que posarien més interés en destruir qualsevol representació icònica en les esglésies. Hi van destacar per la fúria iconoclasta els calvinistes de Suïssa, els Països Baixos, França (hugonots) i Escòcia (presbiterians), amb les negatives repercussions que això ha tingut en l’art figuratiu religiós dels països on triomfaven.
DIFERÈNCIES EN L’ONOMÀSTICA SEGONS LA RELIGIÓ. ELS NOMS.
El sistema europeu per identificar les persones es va generar en el segle XI: a un nom privatiu se li va afegir un cognom al·lusiu a alguna característica personal o grupal.
Pel que fa al nom personal, una conseqüència secundària de la veneració o l’aversió als sants va ser de caràcter onomàstic: la tendència en els països protestants a preferir-ne personatges de l’Antic Testament[6] (veterotestamentaris), contrasta amb els catòlics, que es decantaven més aïna pels del Nou Testament i per protagonistes post-testamentaris elevats a la categoria de sants.
Molts d’aquests personatges i determinades advocacions marianes han format part del panteó sagrat catòlic, del patronatge, de pobles, ciutats, països i professions. I per això molts dels noms personals es van prendre del nom del sant de la localitat, una mostra de pertanyença afectiva dels pares amb el lloc de naixement o d’acollida. Un nom que es podria considerar gloriós al·lusiu a un personatge amb el qual no es tenia cap parentiu.
Així, i fins les acaballes del segle XX, noms com ara Vicent, o Vicenta, o Empar/Amparo han abundat entre els valencians, tant de la ciutat com del País. O els Jordi a Catalunya i a Alcoi. I a escala local han sigut signe d’identificació les Faç i Reme (Remei, Remedios) d’Alacant; les Salut d’Onil; les Nieves d’Asp; les Marta de Vilajoiosa; les Loreto de Mutxamel; les Virtudes de Villena; els Monserrate d’Oriola, els Bernat d’Alzira, les Lledó de Castelló, les Mercè i Eulàlia de Barcelona, els Narcís de Girona, etc. I per això certes dates del calendari acumulen moltes festes familiars en determinades localitats.
Uns noms que han mantingut certa vigència a casa nostra fins les darreries del segle XX, en què la pèrdua de la relació amb el santoral, amb els vincles o les tradicions familiars i territorials, i la substitució per noms d’artistes, personatges de ficció o famosos del moment, potser formen part d’una tendència cap a l’entropia cultural.
ELS COGNOMS
Atribuir un sentit al cognom va ser un repte no menor, i a partir de la segona meitat del segle XV ja no indicava característiques personals (com en època romana) sinó que eren apel·latius al·lusius a alguns altres factors (social, laboral[7], geogràfic[8]…; factors que una vegada substantivitats passaven a seguir les regles de transmissió, ara ja independents de l’origen pel qual van ser triats.
Els cognoms també han servit per identificar el pare.
En el passat remot, la concepció dels fills no s’associava a l’acte sexual i el fill s’atribuïa al pare de la mare; patriarcalisme en estat pur. En unes altres cultures, la gènesi d’un nou humà s’interpretava com el resultat de l’acció un vent vital (anemós > ànima) insuflat per un spiritus.
Més tard desempallegats d’eixes creences, atribuïda ja la gènesi dels fills a l’acte sexual, sorgia el problema de saber quin era el pare de la criatura.
Mentre que la mare ha sigut fàcil d’identificar, el cognom podria ser una marca lingüística apropiada per que identificara el pare.
Per això resulta sorprenent que sota el paraigües de determinades ideologies pretesament emancipadores de la dona, hi haja mares que sabent qui és el pare del nounat opten per no indicar-ho socialment sinó que retornen al passat més remot, més patriarcal, posant el cognom propi, és a dir, l’heretat del seu pare. Un patriarcalisme retrògrad ocasionat, ¡ves per on!, per no saber què indiquen les regles de transmissió dels cognoms.
[1] Son també calvinistes els hugonots francesos, els presbiterians escocesos i els baptistes reformats anglesos.
[2] El foment d’aquesta ética del treball i la responsabilitat i del risc a mamprendre empreses va ser l’origen del capitalisme, segons el sociòleg alemany Max Weber (1864-1920) en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1905), un dels llibres més influents durant el darrer segle.
[3] Un dels anabaptistes més rellevants, el metge aragonés Miguel Servet, descobridor de la circulació menor sanguínia, va ser condemnat a mort i cremat viu per ordre de Calví, a Ginebra (Suïssa) per oposar-se a la Trinitat i defensar el bateig en l’edat adulta i no en la infantil.
[4] Per posar-ne un exemple curiosament convergent amb les nostres creences: Isis era una deessa mare verge, que va infantar el poderós Horus, un déu ornític (un falcó, no un colom) que va ressuscitar després de mort. Horus és també fill d’Osiris, amb el qual forma una única persona divina. Quan, en el s. III aC, la dinastia ptolemaica, greco-macedònica, va ocupar el tron d’Egipte, van inventar una nova divinitat, Serapis, una mena d’híbrid entre els déus egipcis Osiris i Apis i el déu grec solar Hèlios. A partir d’eixa època, va ser freqüent representar Isis asseguda, amb Horus-infant sobre la seua falda i, al costat, Serapis, una mena de sagrada família molt valorada en el panteó egipci.
[5] Els conflictes entre iconoclastes i iconoduls en l’àmbit de l’Església Oriental van marcar els períodes entre 726-775 i entre 813-843, sovint amb enfrontaments armats, martiris i persecucions dels oponents.
[6] En els Estats Units de Nord-amèrica, tan rics en grups protestants, són molt usats com a noms personals personatges veterotestamentaris com ara Noah (Noé), Aaron, Moses (Moisés), Rachel (Raquel), Etham, Jacob, Joshua (Josué), Caleb, Zacchary (Zacaries), Jeremy (Jeremies), Esther [https://revistasao.cat/laculturacio-de-les-dones-fortes-jueves-al-santoral-cristia-i-ester-esther-i-la-festa-del-purim/] (i el seu derivat Vanessa [https://www.diarilaveu.com/veu/48914/41-aster-ester-vanessa-mes-que-noms]), Judith, Job [https://revistasao.cat/ecologia-i-botanica-en-el-llibre-de-job/], Noemí, Ruth [https://revistasao.cat/pentecosta-maig/] i molts altres.
[7] Ferrer, Sabater, Fuster, etc.; en castellà Herrero (en anglés, Smith), Zapatero, etc.
[8] Català, Navarro, Aragonés, Soria, Segovia, Burgundofra, Pizà…
