De l’heretgia nestoriana a la seda valenciana (I). Les primeres heretgies

Vista amb determinada perspectiva, la història sembla una teranyina. No una sèrie de línies independents, sinó de fils creuats i nugats de tal manera que quan toques en un punt la vibració pot arribar a un de ben distant i que en principi no semblava connectat.

Un exemple podria ser-ne la relació entre una de les heretgies dels primers segles del cristianisme, el nestorianisme, la seua persecució i la influència que això va tindre en el desenvolupament d’una manufactura, la sederia, que en el seu moment va situar el Regne de València en els màxims històrics pel que fa a la potència comercial i la influència geopolítica.

Això sí, per trobar el fil conductor cal que retrotraure’s als primers temps del cristianisme i a les seues lluites internes.

 

El cristianisme incipient

A partir de la mort de Jesús, una part dels seus deixebles es van mantindre agrupats al voltant dels germans (cosins?) de Jesús, Jaume el Just i Simó Pere, secundats per Joan (l’evangelista). La seua intenció era persistir com una secta jueva, etnicista i excloent dels no jueus. Uns altres, per contra, impulsaven l’obertura als gentils. Aquesta facció era encapçalada per Pau (o Saül) de Tars, jueu hel·lenitzat, fariseu i ciutadà romà, i els seus seguidors Bernabé, Titus i Lluc (l’evangelista).

En els Fets dels Apòstols (c. 80 dC), també escrit per Lluc, s’esmenta la reunió, sínode o concili de Jerusalem (c. 50) on la tesi guanyadora va ser la favorable als gentils, tot generant-se un cristianopaulisme molt més sòlid intel·lectualment alhora que implicava la renúncia als tabús dietètics i a la circumcisió com a ritual iniciàtic.

Situats en una cruïlla ideologicoreligiosa, els cristians van patir intolerància i persecució tant per part dels romans com dels jueus. Finalment, els emperadors oriental i occidental, Licini i Constantí, van signar el Mandatum Mediolanensis (Edicte de Milà, any 313) pel qual s’atorgava la llibertat de culte en tot l’Imperi romà i cessava la persecució dels cristians.

Era eixa una època en què la part oriental de l’Imperi estava més desenvolupada, tant materialment com intel·lectualment. Els principals centres de pensament eren Alexandria (Egipte), Antioquia (nord de Síria) i Constantinoble (el Bòsfor, el pas d’Europa a Àsia), fonamentalment grecoparlants, tot i que l’emperador Constantí era llatinoparlant. L’especulació teològica es va dur a terme en grec, una llengua molt més apta per a les subtileses que no el llatí de la part occidental. Paraules com essència (ousia), consubstancial (homoousion), idea substancialitzada (hypostasi), naturalesa (physis) o persona (hyposopon) oferien més matisos en grec que no en llatí atés el superior desenvolupament de la filosofia grega precristiana.

Les controvèrsies lingüístiques, filosòfiques i teològiques solien transformar-se en antagonismes polítics i personals tan agres i perillosos que el mateix emperador Constantí va haver d’intervindre per decidir l’ortodòxia. Després d’haver derrotat a Licini l’any 324, i ser nomenat emperador de tot l’Imperi (Totius orbis imperator), Constantí no podia permetre disputes que amenaçaren la pau interior. Ni tan sols les religioses. L’any 325, Constantí va convocar el I Concili Ecumènic a Nicea de Bitínia (actual Iznik, a l’Àsia Menor) per resoldre les diferències en el si del cristianisme i fixar l’ortodòxia.

 

El Concili de Nicea

En el I Concili de Nicea es van abordar tres qüestions en pugna amb l’objectiu de fixar un dogma comú i acceptable per l’emperador:

• La determinació de les normes per a calcular la data de Pasqua.
• El baptisme dels apòstates i el rigor doctrinal.
• La relació de Jesús amb Déu.

Pel que fa a la primera qüestió, havent lligat la Resurrecció de Jesús a la Pasqua existia el perill que els cristians pogueren ser considerats una més de les múltiples sectes jueves, així que calia introduir-hi algun element de diferenciació. Els jueus celebraven la pésaj (pasqua) en la primera lluna plena de primavera (Aviv), el 14 del mes lunar de Nissan. El repte era, doncs, establir unes normes per al càlcul de la festa de Pasqua que no se’n separara massa de la festa jueva. La solució, la van trobar a celebrar-la el diumenge posterior al pleniluni primaveral, sempre que no coincidira amb la jueva. Els discrepants, que mantenien la Pasqua el 14 de Nissan, van ser anomenats quartodecimans (quarta decima) i considerats heretges.

El segon assumpte tenia a veure amb el fet que durant les persecucions hi havia hagut cristians que formalment havien renegat de la fe i que amb la tolerància religiosa volien tornar a l’Església. ¿Tenien dret a rentar el seu passat amb un nou bateig? Els seguidors del patriarca romà (o papa) Novacià, que rebutjava l’opció neobaptismal, eren coneguts com a novacians, tot i que ells s’autoanomenaven càtars (del grec katharoi, ‘purs’) i van esdevindre fanàtics de la perfecció, pobresa i predicació, la qual cosa alarmava les jerarquies civils i religioses. Considerats heretges, es van extingir en el s. VII víctimes tant del seu rigorisme excloent com de la persecució interna impulsada per figures tan enèrgiques com ara els bisbes sant Ciprià de Cartago, sant Pacià de Barcelona i sant Ambròs de Milà.[1]

 

L’arrianisme. Unitarisme i trinitarisme

El tercer aspecte tenia més a veure amb la teologia. O potser aquesta era una simple excusa per a emmascarar la lluita i incrementar les esferes de poder de determinades diòcesis en detriment de les perdedores. Tot i que els cristians consideraven Jesús Fill de Déu, Àrrius, bisbe d’Alexandria, i els seus seguidors defensaven que el Pare era l’únic Déu i Jesús una mena de representant enviat pel Pare. En altres paraules, discrepaven de la concepció trinitària[2] que considerava Jesús consubstancial (homoousion) amb el Pare.

Els arrians, vençuts, es van desplaçar cap a l’extraradi de l’Imperi, on van trobar bona acollida entre els ostrogots, visigots i altres pobles germànics com ara gèpids, hèruls, vàndals, burgundis i llombards, per als quals la figura d’un Jesús considerat heroi semidiví encaixava millor amb les seues creences prèvies.

Amb el pas del temps, la conversió al catolicisme de reis com ara el visigot Recared o el franc Clodoveu I (s. VI), l’espasa de Carlemany (s. VIII-IX), i la vigorosa acció missionera de sant Bonifaci (Winfrid) de Fulda (s. VIII) a la Germània, van aconseguir bandejar l’arrianisme. Una doctrina que en certs aspectes s’hauria avançat a l’Islam (l’Alcorà, 112; s. VII). I tot i aparentment desaparegut, l’arrianisme va perdurar entre els corrents unitaristes cristians, com els representats pel polímata aragonés Miguel Servet (s. XVI), el poeta purità John Milton (s. XVII, autor de Paradise lost, ‘El Paradís perdut’) o el gran científic i teòleg anglicà Isaac Newton (s. XVII-XVIII).

 

El Concili d’Efes. El nestorianisme

Amb l’Edicte de Tessalònica (any 380), l’emperador Teodosi I va decretar que el cristianisme seria l’església oficial de l’estat. I de nou van aparéixer enfrontaments doctrinals que tan sovint n’amagaven d’altres pel control geoestratègic de les seus episcopals amb tot el que això comportava de riqueses, poder i influència en els assumptes de l’Imperi.

Un d’eixos va assolir una especial virulència a partir del segle V, la de les naturaleses de Jesús. Segons el patriarca de Constantinoble, Nestori, i amb el suport del d’Antioquia (Síria), Jesús-Crist tenia dues natures separades, la divina i la humana. I Maria era Christotókos, és a dir, mare del Jesús-Crist exclusivament humà.

Per la seua banda, el patriarca Ciril d’Alexandria, amb el suport del patriarca (o papa) de Roma, Celestí I, optaven per l’opció Theotokos, de Maria com a Mare de Déu, tot considerant que en Jesús les dues natures, la divina i la humana, eren la mateixa. Vençuts els nestorians en el Concili d’Efes[3] (any 431), es va proclamar solemnement la maternitat divina de Maria com a dogma de fe, i com a heretgia la ideologia perdedora. En certa manera, un Orient grecoparlant, asiàtic i siríac, va perdre aquesta batalla davant un Occident llatinoparlant, europeu i nord-africà.

Nestori va ser deposat del seu patriarcat, reclòs a Antioquia i posteriorment a un oasi de Líbia, on va morir, mentre que Ciril incrementava el seu poder, fins al punt que enfrontat a les autoritats civils romanes, a les quals acusava de ser massa febles amb els dissidents, aconseguí expulsar d’Alexandria la culta comunitat jueva i va incitar les masses cristianes a destruir els temples pagans i assassinaren la filòsofa i matemàtica neoplatònica Hipàcia/Hipàtia, que tant brillava entre els savis de l’època. La van linxar i l’escorxaren amb closques de mol·luscs.

Cartell de la pel·lícula Ágora (2009), d’Alejandro Amenábar, centrada en la figura d’Hipàtia

Els seguidors de Nestori, perseguits, es van refugiar a les àrees orientals de l’Imperi, a Síria, i posteriorment, imbuïts per una forta activitat missionera, per Armènia, Eritrea, Etiòpia, Iraq, Pèrsia, l’Àsia Central, el nord d’Aràbia, el Iemen, sud-oest i nord de l’Índia, la Xina, Malàisia i Sumatra. En època de l’emperador bizantí Justinià I (482-565), alguns perses nestorians van arribar a la Xina, potser per la ruta dels indoeuropeus (tocaris i indoirànics) que poblaven des del Ganges fins a l’actual Shinkiang, o territori uigur, a l’extrem nord occidental de la Xina.

Doncs bé, segons conta l’historiador Teòfanes de Bizanci (s. VI), «la cria de cucs de seda va ser coneguda a Bizanci sota el regnat de Justinià gràcies a un persa. Aquest persa havia tornat de la terra dels xinesos amb un bastó buit per dins que havia omplit completament amb ous del cuc de la seda. Els va mantenir vius fins a Bizanci, i quan va arribar la primavera els ous van obrir i als cucs els van donar fulles de morera per menjar». De Bizanci es va expandir i amb el temps va arribar a Europa. I a València, on la seda va constituir una de les grans fonts de riquesa durant segles.

Però, això, com diria Rudyard Kipling, és una altra història. La d’un pròxim capítol.

 

[1]https://revistasao.cat/linici-de-lany-liturgic-ladvent-i-sant-ambros-de-mila/ Saó 454, desembre 2019; https://revistasao.cat/la-importancia-del-numero-quatre-i-els-pares-i-doctors-de-lesglesia-llatina/ Saó 472, setembre 2021.

[2]https://revistasao.cat/la-trinitat-una-festa-primaveral-historia-geografia-i-antroponimia/ Saó 493, juliol-agost 2023.

[3]En el número 498 de Saó (gener 2024) vam tindre ocasió de parlar de l’heretgia nestoriana. https://revistasao.cat/maria-theotokos-o-mare-de-deu-i-les-huitaves-marianes/

Revista número 501. Abril 2024.