La revista degana en valencià

La importància del número quatre (I) Els pares i doctors de l’Església llatina

22/11/2021

Part de la simbologia cristiana es basa en la recurrència a determinats números com l’1, 2, 3, 4, 7, 12 o 40[1] (ací[2], ací[3], ací[4] i ací[5]). I setembre és una bona ocasió per parlar-ne en concret del número quatre.

Perquè en setembre, el santoral recorda dos dels quatre grans sants Pares de l’Església occidental. Entenent per Pares de l’Església els bisbes i escriptors dels primers segles dels cristianisme els ensenyaments dels quals van tindre un gran pes en la generació del pensament i el ritual de la nova religió. Les interpretacions de la Bíblia, la incorporació de la tradició i la consolidació de la litúrgia van configurar en els inicis la doctrina cristiana tot un llegat que rep el nom de Patrística. Més tard, a partir del segle XI, alguns d’eixos Pares, i molts altres grans savis de l’Edat Mitjana (sants o no), rebrien el nom de Doctors de l’Església[6].

Doncs bé, en setembre se celebra a dos dels Pares i Doctors de l’Església occidental Sant Gregori I el Magne (dia 3), impulsor del cant anomenat gregorià, i Sant Jeroni d’Estridó[7] (dia 30), el genitor de l’exegesi[8] bíblica.

Altrament, a punt de començar setembre, el 28 d’agost, s’ha celebrat a Sant Agustí, l’arquitecte de l’edifici teològic cristià i deixeble del també Pare i Doctor de l’Església Occidental, Sant Ambròs de Milà[9] (7 de desembre) l’inspirador de la preeminència de la jerarquia eclesiàstica sobre la civil.

Així que, en el termini de menys de cinc setmanes, setembre inclós, formen part del santoral tres dels quatre grans Sants Pares i Doctors de l’Església llatina[10].

Eixes quatre grans llumeneres de l’Església llatina figuren, en moltes esglésies, en les petxines que resolen l’encontre entre la base circular de la cúpula i l’espai inferior, quadrat. En serien exemples les sèries que Goya va pintar per a les esglésies de Calatayud, Muel i Remolinos, a Aragó.

També l’Església oriental o grega té la seua gran tètrada de Sants Pares: Atanasi d’Alexandria, Basili el Gran, Gregori Naciancé i Joan Crisòstom.

 

SANT PERE DE ROMA

En l’edificació de l’actual basílica de Sant Pere a Roma (s. XVI) es va voler fer un gest d’aproximació a l’església oriental mitjançant un homenatge plàstic a dos dels Pares de l’Església oriental. L’arquitecte i escultor Gian Lorenzo Bernini va bastir al fons de l’absis un gran altar barroc on col·locar l’enorme tron o càtedra de bronze daurat de Sant Pere[11] que culmina l’eix longitudinal de la basílica. Aquesta càtedra, fàcil de veure gràcies a l’amplada del monumental baldaquí de Sant Pere (també de Bernini) va ser recolzada simbòlicament per les estàtues de quatre dels Pares de l’Església, dos de l’Església occidental o llatina, Agustí i Ambròs, al davant, i dos de l’Església oriental, Atanasi i Joan. I tots sota l’enlluernadora i zenital presència d’un colom, símbol de l’Esperit Sant… i representació de l’autoritat papal.

I en l’espai entre la cúpula principal i els enormes pilars que la sostenen, quatre medallons representen els evangelistes (Mateu a l’esquerra, sobre el baldaquí, i Joan a la dreta), no en pintura, sinó com a mosaics de tessel·les diminutes, poc més grans que una ungla.

Peu de foto: La Capella de la Comunió, a Alacant

Canviem d’escenari però mantinguem la idea, el vincle entre el número quatre, els Pares -Doctors de l’Església i els evangelistes.

Anem-nos-en a la cocatedral[12] de sant Nicolau de Bari[13], a Alacant, obra de l’arquitecte i escultor Joan Baptista Borja[14], del segle XVIII.

Adjunta l’església principal, de planta de creu llatina, hi trobem la Capella de la Comunió[15], de planta de creu grega de braços curts, amb tot un mostrari iconogràfic ric, variat i ple a vessar de sentit teològic, ideològic, propagandístic, educatiu i didàctic.

Es tracta d’un espai dedicat a l’eucaristia, on el sagrari està presidit per un gran retaule amb l’Anunciació o Encarnació[16] (Sant Gabriel[17] i Maria, futura Mare de Déu) guarnit amb dues de les tres virtuts teologals, la Fe i l’Esperança (no hi és la Caritat). I tot presidit, en un estatge superior, per la Santíssima Trinitat.

Peu de foto: Obra mestra del barroc valencià, la cúpula semiesfèrica d’aquesta capella descansa sobre un tambor  o anell ample on apareixen quatre representacions de la divinitat: el Déu Pare, el Crist redemptor, l’Au Fènix com a metàfora de la resurrecció, i un ostensori o custòdia del Santíssim Sagrament.

El tambor resol la connexió amb les quatre columnes de sustentació mitjançant petxines, en les quals figuren els quatre evangelistes en actitud d’escriure (en parlarem en el proper capítol).

I en els xamfrans dels matxons o pilars estan representats els quatre Pares-Doctors de l’Església llatina, dels que hem vingut parlant, Ambròs, Agustí, Jeroni i Gregori.

Així, doncs, aquesta petita capella, la de la Comunió de la catedral de Sant Nicolau d’Alacant, mostra una excel·lent representació del valor simbòlic del número quatre fent-ne una al·lusió explícita als quatre Sants Pares-Doctors com a pilars d’aquesta església, a més de tot un programa condensat de molts dels principis fonamentals de la teologia cristiano-catòlica en què també els quatre evangelistes tenen els seu lloc.

Una síntesi, digna d’admirar, d’art, cultura, símbol i religió.

[1] https://revistasao.cat/la-candelera/

[2] https://revistasao.cat/un-dijous-enlluernador-lascensio/

[3] https://drive.google.com/file/d/1VfuP69aRdMgvzBj2zxRxqUCgQmYHJR9Q/view

[4] https://daualdeu.files.wordpress.com/2020/12/daualdeu1905-1.pdf

[5] https://daualdeu.files.wordpress.com/2021/05/daualdeu2005.pdf

[6] Entre els Doctors medievals caldria assenyalar  els dominics Sant Albert Magne (Doctor Magnificus) [https://revistasao.cat/sant-albert-el-gran-i-ramon-llull-dos-cientifics-medievals-per-recordar-al-novembre/] i el seu deixeble Sant Tomàs d’Aquino (Doctor Angelicus), i Santa Caterina de Siena; els franciscans Sant Bonaventura (Doctor Seraphicus) i Sant Antoni de Pàdua (Doctor Evangelicus); el benedictí Sant Bernat de Claraval (Doctor Melifluus), impulsor de l’orde cistercenc; els místics carmelites Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu (Doctor Mysticus); Sant Francesc de Sales (Doctor caritatis). El papa Benet XVI hi va afegir Sant Joan d’Àvila (https://revistasao.cat/sant-joan-de-deu-patro-de-la-infermeria/) i  Santa Hildegarda de Bingen (Sibil·la del Rin); i més recentment el papa Francesc hi va afegir l’armeni medieval Sant Gregori de Narek. I, si progressa la proposta del mateix papa Francesc, potser dins de poc s’afegiria a la llista el mallorquí Ramon Lull, Doctor illuminatus, pioner del diàleg interreligiós. Altrament, hi ha teòlegs que tot i no ser oficialment Doctors són coneguts amb eixe epítet com els franciscans Joan Duns Escot (doctor subtilis), i Roger Bacon (doctor mirabilis), o el jesuïta Francisco Suárez (doctor eximius).

[7] https://revistasao.cat/sant-jeroni-la-vulgata-i-el-dia-internacional-de-la-traduccio/

[8] Disciplina que té per objectiu interpretar i extraure el significat apropiat d’un text, generalment religiós.

[9] https://revistasao.cat/linici-de-lany-liturgic-ladvent-i-sant-ambros-de-mila/

[10] N’hi ha més, de Pares de l’Església, més de quaranta, alguns tan importants en la història de la cultura occidental com l’impulsor del monacat, salvador del llegat clàssic i patró d’Europa Sant Benet de Núrsia (s. VI) [https://www.youtube.com/watch?v=OZJ1dJ0Q6fM&t=174s]; Sant Isidor de Sevilla (s. VI-VII), autor de la primera enciclopèdia pròpiament dita, Etymologiae, Etimologies; o el benedictí i pare de la història anglesa Beda el Venerable.

[11] https://revistasao.cat/febrer-les-parentalia-i-la-catedra-de-sant-pere/

[12] Es diu cocatedral a l’església principal d’una ciutat que comparteix amb la d’una altra ciutat, en aquest cas, Oriola (el Baix Segura), la condició de catedral de la diòcesi (Oriola-Alacant).

[13] https://revistasao.cat/sant-nicolau-i-el-mes-dels-xiquets-un-nou-motiu-per-a-reflexionar-sobre-el-santoral/

[14] Nascut a València el 1692, va treballar a la catedral d’Oriola i a Alacant va ser l’autor d’obres de gran valor: la portada que dona al claustre de la cocatedral de Sant Nicolau, la façana posterior de l’Ajuntament d’Alacant reconstruït després del bombardeig de l’armada borbònica el 1691, la façana del monestir de la Santa Faç, la portada del convent de les monges de la Sang (actualment, Agustines) o les imatges de la Mare de Déu del Remei i de Sant Nicolau a la cocatedral. A això cal sumar unes altres obres de valor excepcional, la portada de l’església alacantina de Santa Maria, amb una il·lusió òptica de la coronació de la Mare de Déu [https://revistasao.cat/la-coronacio-de-pedra/]; i el que ara més ens interessa, la Capella de la Comunió de la catedral de Sant Nicolau, i els ornaments i imatges que hi ha.

[15]http://multimedia5.intercomarcal.com:6790/ALICANTE/2021/REPORTAJES/REPOR_CAPILLA_CONCATEDRAL_SAN_NICOLAS_ALICANTE_110221.mp4

[16] https://revistasao.cat/lencarnacio-25-de-marc-inici-de-lany/

[17] https://revistasao.cat/mite-religions-i-art-sant-gabriel-missatger-de-deu/

Inscriu-te al nostre butlletí

Top