De Sant Joan a Sant Pere (i un Sant eclipsat, Sant Pau)

20/05/2021

INTROITO

El mes de juny ve marcat per l’efemèride solsticial en què el Sol assoleix a l’hemisferi boreal –el nostre, el nord- la màxima altura sobre l’horitzó.

SOLSTICI ESTIVAL, JUNY
any	dia	hora	any	dia	hora	any	dia	hora
2017	21	04:24	2020	20	21:44	2023	21	14:58
2018	21	10:07	2021	21	03:32	2024	20	20:51
2019	21	15:54	2022	21	09:14	2025	21	02:42

 

Eixe dia la trajectòria del Sol sobre l’horitzó assoleix el màxim recorregut, la màxima durada i la màxima altura al migdia:

1. El Sol “ix” més al nord-est i es “es pon” més al nord-oest que cap altre dia de l’any, i descriu un arc sobre l’horitzó que és més llarg que el de qualsevol altre dia de l’any.
2. El Sol “ix” més prompte i “es pon” més tard que la resta de dies.
3. El Sol arriba a la màxima altura sobre l’horitzó al migdia; en conseqüència, l’ombra que projectem eixe dia, a les 12h, és la més curta de tot l’any.

Durant un parell de dies eixa situació sembla repetir-se (és quasi indetectable sense aparells), com si l’aparent trajectòria del Sol es mantinguera igual, com si haguera “aturat” l’ascens, o arribat a una mena de límit, de barrera infranquejable; és per això que eixa repetició de la trajectòria rep el nom de solstici, derivat perfet indicatiu del verb llatí sistere (“aturar” >  stitit, “aturat”).

Un parell de dies més tard, però, es desfà l’equívoc i s’enceta el “descens” de la trajectòria del Sol sobre l’horitzó: comença a constrenyir-se, a minvar la durada del dia lluminós i l’altura sobre l’horitzó.

En el passat, per anunciar eixe “retrocés” es va fixar el vint-i-u de juny com a inici del mes zodiacal dedicat al Cranc (cancer) metàfora indicadora de què el Sol “caminarà” (com el cranc) “cap arrere”.

Com que això anuncia la inevitable victòria de la foscor, des de ben antic els humans han vingut fent una mena de sortilegi per prolongar ni que siga artificialment la llum quan ja es percep el descens; i se n’han fet fogueres la nit del 23 al 24 de juny. Una festa que els cristians van assumir com a pròpia en dedicar-la a Sant Joan el Baptista[1].

LA HUITAVA SOLSTICIAL

Sant Joan no és l’únic sant neotestamentari d’especial rellevància i la festa del qual se celebra el mes de juny. N’hi ha un altre, o millor dit una parella, que son commemorats el mateix mes, però no tres dies després del solstici, sinó huit, el vint-i-nou de juny. Això fa pensar que aquesta altra festa tanca la huitava[2] solsticial.

A molts llocs la festa de Sant Joan s’allarga “de Sant Joan i Sant Pere”, com a marca lúdica de l’inici estival. N’és el cas de les festes de Vinaròs (la capital del Baix Maestrat). O, a Alacant, de l’encara vigent fira taurina “de Sant Joan a Sant Pere”; i dels castells de focs artificials que des de la nit posterior a la cremà[3] alegren lumínicament la platja del Postiguet, totes les nits, fins culminar en la Nit del Foc, la nit de Sant Pere.

Aquesta data del vint-i-nou de juny afona les arrels en el segle I de la nostra era. De fet, i segons conta el poeta Ovidi (al seu llibre Fasti –festes-) en eixe dia els romans commemoraven la Tríada Capitolina: Júpiter, Mart i Quirí[4] (identificat amb Ròmul, el mític fundador de Roma, una vegada que va ser ascendit al cel i incorporat al panteó romà).

Aquesta festivitat va ser assimilada i transformada en solemnitat cristiana; possiblement va ser la primera de les hibridacions paganocristianes, fins i tot anterior a la fixació del Nadal o Naixement de Jesús el 25 de desembre, la festa romana del Natalis Solis.

L’ESTRANYA FESTA CONJUNTA DE SANT PERE I SANT PAU.

En els articles d’aquesta sèrie venim parlant de litúrgies i tradicions associades cicles astronòmics i agropecuaris; i també dels diferents tipus de calendaris que fem servir més o menys imbricats entre ells (el solar, el lunisolar o pasqual, el dels quaranta dies[5]), i de les pautes d’adequació d’eixos calendaris als ambients ecològics i als canvis previsibles.

Però en aquest cas haurem de parlar no tant d’un sant o d’un cicle litúrgic sinó d’una omissió. I més concret d’una mena de marginació fàctica d’un sant, Pau de Tars, que tot i ser un dels personatges principals del cristianisme no té a penes tradicions populars que el recolzen ni és objecte de devocions particulars. Un sant que queda eclipsat per la seua parella[6], sant Pere, sovint amb explicacions forçades o ad hoc, com la recollim del llibre Los tabarquinos [7]:

«Durante la misa se entonaban los gozos a San Pedro, la aurora y la salve del rosario y, al concluir el acto, se sacan a procesión las imágenes de San Pedro y San Pablo, que habrán sido montadas sobre unas andas por los mayordomos de la cofradía.

Hemos de añadir que la cofradía sólo está adscrita a la invocación de San Pedro, aunque la festividad añade a San Pablo; quizá sea lógico, si consideramos el oficio de San Pedro y la dedicación de los isleños a las faenas pesqueras.»

La primera pregunta que sorgeix és: si no van a compartir la devoció ¿per què celebrar-los junts?

Perquè Pere i Pau no són sants menors, ni molt menys: són els primigenis de l’Església cristiana.

El galileu Shim‘on bar Jochanan, llatinitzat Petrus, Pere, no és un sant qualsevol; és “la pedra”, la roca sobre el qual s’edificarà l’església de Jesús (Mat. 16:16-19); és el primer bisbe de Roma, el primer Papa.

I Pau[8], originalment Saül de Tars,  jueu hel·lenitzat i ciutadà romà, és l’altre fonament; és Pau qui va donar forma al cristianisme inicial perquè deixara de ser una secta jueva i esdevinguera una església universal oberta als gentils; i és amb el nom d’”apòstol dels gentils” com també se’l coneix. A més a més, Pau és un dels escriptors neotestamentaris dels quals podem estar raonablement segurs de la seua identitat com autor d’alguns escrits del cànon bíblic cristià; a saber, les epístoles paulines, els documents més antics del Nou Testament.

Així que cadascun dels dos, Pere i Pau, es mereixerien un dia en el calendari cristià, un dia especial, identificable individualment. Però, ¡ai!, misteriosament tots dos figuren junts en el santoral… però no de manera equilibrada pel que fa a la devoció.

La cronologia no sembla justificar eixa celebració conjunta. Perquè tot i que la tradició cristiana assegura que tots dos van morir a Roma, no ho van fer ni junts, ni el mateix dia ni de la mateixa manera: mentre que Pere va ser crucificat cap avall[9], Pau fou decapitat[10] (d’on li ve l’atribut de l’espasa amb la qual se’l representa). A més a més Pere va ser martiritzat i mort[11] l’any 64 mentre que Pau se suposa que ho havia sigut uns anys abans, en el 58; i tampoc no hi ha cap constància d’una data comuna, i menys encara el 29 de juny, que com ja hem comentat abans potser l’associació a Pere i Pau tinga un altre origen, la cristianització d’una data d’especial rellevància en el món romà del segle I.

Així doncs, repetirem la pregunta, ¿per què associar ambdós sants en una mateixa festivitat?

 

ELS NOUS FUNDADORS DE ROMA

Potser ens ho aclarisca un poc l’homilia que el Papa Benet XVI va dictar el 29 de juny de 2012 amb motiu de la imposició del pal·li als nous metropolitans[12]:

“Com tothom sap, davant de la Basílica de Sant Pere, estan col·locades dues imponents estàtues dels Apòstols Pere i Pau, fàcilment reconeixibles pels atributs: les claus a les mans de Pere i l’espasa entre les de Pau. També sobre el portal major de la Basílica de Sant Pau Extramurs estan representades juntes escenes de la vida i del martiri d’aquestes dues columnes de l’Església. La tradició cristiana sempre ha considerat inseparables a sant Pere i sant Pau: junts, en efecte, representen tot l’Evangeli de Crist.

A Roma, a més, la seua vinculació com a germans en la fe ha adquirit un significació particular. En efecte, la comunitat cristiana d’aquesta ciutat els considera una espècie de contrapunt dels mítics Ròmul i Rem, la parella de germans als quals es fa remuntar la fundació de Roma.”

Sí, potser es tractava d’això: un intent de fer de les dues columnes de l’església primitiva, Pere i Pau, els metafòrics fundadors de la nova Roma cristiana. Però, Ròmul i Rem es van enfrontar i Ròmul va matar Rem. I tot i que s’anomenen junts, com si foren inseparables, el fet és que el primer va eclipsar el segon, o almenys el va relegar en la memòria col·lectiva.

Plantejat així entrem en un terreny esvarós; perquè Pere i Pau també estaven enfrontats (Gàlates 2:11-14); si no fins a la mort física sí fins a la mort ideològica, com a campions respectius del judaisme estricte de versió farisea enfront de l’apertura al món gentil per hibridar-s’hi, de la tradició enfront a la modernitat, per dir-ho així. I, si prolonguem els paral·lelisme, ¿què és la gran catedral anglicana de Sant Pau[13], a Londres, sinó el contrapunt, l’alternativa ideològica “moderna”, de la romana “clàssica” de Sant Pere?

Hi ha, però, una altra manera d’enfocar l’assumpte de la convergència (i unió, clar) d’ambdós sants, una lectura més “constructiva” de l’emparellament sinèrgic, si se’ns permet l’expressió.

I seria la següent.

Quan en el segle III dC l’emperador Dioclecià va decidir compartir el poder amb el seu amic Maximià i dividir l’orient i l’occident de l’imperi romà van arribar a un acord de no-agressió, la coneguda com Concordia Augustorum; un pacte que posteriorment es reproduiria en les noves diarquies imperials. En eixe sentit, ¿resulta lícit suposar que les estàtues que guarden l’entrada a la principal Basílica del catolicisme[14] representen també una mena Concordia Augustorum “a la catòlica”?; ¿un símbol de concòrdia dels dos grans campions del cristianisme?

 

UNA OMISSIÓ IMMERESCUDA

El resultat és un tant sorprenent: convertit en “bessó” de Pere, el pobre Pau de Tarso, l’atleta de Crist, el campió de la cristiandat, qui va bastir els fonaments ideològics del Cristianisme[15], és l’únic sant de màxim relleu que no té a penes ni imatges en solitari, ni devocions populars, ni festes, ni tradicions lligades a la seua persona, constantment eclipsat per Pere.

Un Sant Pere que, ell sí, que és ben popular, des de les nostres rondalles[16] fins les devocions marineres o en la presidència nominal dels carrers principals en els barris de pescadors, entre altres. I fins i tot té una altra festa dedicada, una efemèride per celebrar la institució del pontificat, el Natale Petri de Cathedra, i que es va associa a la veneració d’una cadira[17] (cathedra) de fusta de carrasca, un regal de l’emperador carolingi Carles el Calb (s. IX), i en la qual, segons la tradició, s’hauria assegut l’apòstol Pere.

Sí, Pere. Però ¿i Pau?

Pau, el gran sant marginat.

Sant Pere, amb l’atribut de les claus (del cel).  êêSant Pau, amb l’atribut de l’espasa (va ser degollat).

Revista Saó 427, juny 2017

[1] Festa a la qual vam dedicar l’article del número 416 de Saó, de juny de 2016: https://revistasao.cat/sant-joan-el-zenit-del-cicle-solar/  I ha un altre Sant Joan, l’evangelista, la festivitat del qual (27 de desembre) se celebra també ben a prop de l’altre solstici, l’hiemal o hivernal (21-22 de desembre).

[2] Sobre el sentit litúrgic de les huitaves vam parlar en el número 426 de Saó, de maig de 2017.

[3] Per un error que encara perdura, la cremà de les Fogueres (monuments de fusta –o altres materials combustibles-) no es fa la nit de Sant Joan (del 23 al 24 de juny), sinó la nit de Sant Guillem (del 24 al 25).

[4] A Quirí/Ròmul li estava dedicat un dels set tossals de la primitiva Roma, el Quirinal.

[5] “Els calendaris dels quaranta dies”: https://daualdeu.files.wordpress.com/2020/12/daualdeu1905-1.pdf

[6] Les parelles de sants no són rares en el cristianisme: Abdó i Senén (els sants “de la pedra” o granissol; https://www.youtube.com/watch?v=iZ3nqYAWIhs), Cosme i Damià (els sants metges), Just i Pastor, Justa i Rufina, Pere i Pau…

I també figuren en la mitologia hebrea, i en la clàssica: Caín i Abel, Hèracles i Íficles, Càstor i Pòl·lux (els bessons, Gèminis), Idas i Linceu, Ròmul i Rem, Podaliri i Macàon (“sants metges” greco-homèrics; fills del déu metge Asclepi; i germans de Panacea –“que ho cura tot”, Higeia –epònim d’higiene- i  Iaso –“curació”-)…

[7] De José Luis González Arpide (2002) Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert.

[8] Cal no confondre Pau de Tars (s. I) amb Pau de Tebas l’eremita, el primer monjo (s. III; festivitat el 15 de gener), un dels “sants barbuts” (perquè icònicament es representen amb barba; tots se celebren en gener: Sant Hilari, dia 13; Sant Pau i sant Maure, el 15; Sant Antoni Abat, 17 de gener; Sant Fructós o Fruitós, el 21. Com que que és l’època més freda de tot l’any es diu:“en la setmana dels barbuts, tos, constipats i esternuts”.

[9] https://es.wikipedia.org/wiki/Crucifixi%C3%B3n_de_San_Pedro_(Caravaggio)#/media/Archivo:Martirio_di_San_Pietro_September_2015-1a.jpg

[10] https://fr.wikipedia.org/wiki/Fichier:%27La_decapitaci%C3%B3n_de_San_Pablo%27,_de_Enrique_Simonet_(s._XIX)..jpg

[11] Hauria de ser la data del martiri, almenys la de Pere. Però si l’incendi de Roma succeí el 19 de juliol del 64, sembla inversemblant que s’ajusticiara a Pau (mort ja feia temps) en la repressió contra els cristians engegada per l’emperador Neró i el prefecte del pretori Tigel·lí. Açò és el fonament històric de la novel·la Quo vadis del polonés Henryck Sienkiewicz (premi Nobel de Literatura de 1905); adaptada per al cine en diferents ocasions, la versió més coneguda és la de 1951, del director Mervyn LeRoy, amb Robert Taylor, Deborah Kerr i Peter Ustinov en el paper de Neró (https://www.youtube.com/watch?v=iBG8dbm2yP4).

[12] En la indumentària eclesiàstica cristiana s’anomena pal·li un dels ornaments exclusius del Papa i els arquebisbes metropolitans (d’una província eclesiàstica).

[13] A l’igual que Sant Pere de Roma està erigit sobre un tossal, el Vaticà, la londinenca Saint Paul’s Cathedral (1676-1710) es troba a Ludgate Hill, el punt més elevat de la ciutat. Cal dir que els jesuïtes ja s’havien avançat a la reivindicació paulina mitjançant l’impuls a la construcció de col·legis sota l’advocació de Sant Pau, tant a la metròpoli ibèrica (València, 1522®, actual IES Lluís Vives; o Granada, 1562®, actual Facultat de Dret) com a les colònies (Lima, Goa).

[14] A Roma hi ha quatre basíliques majors: Sant Pere del Vaticà, Santa Maria la Major, Sant Joan del Laterà i ‒fora dels antics murs de la capital‒ Sant Pau extramurs (que és la segona basílica romana més gran, després de la de Sant Pere).

[15] Fins el punt que en cercles ben coneixedors dels aspectes doctrinals, al cristianisme se li sol dir cristiano-paulisme (en clar paral·lelisme amb un altre duet molt més modern, el marxisme-leninisme).

[16] Rondalles en les quals Sant Pere sol acompanyar el Senyor i hi fa el paper d’innocent, poregós, golafre o simpàtic. Són rondalles com “Les garrotades de Sant Pere”, “El Senyor tot ho veu” o “¿Per què el gall —el peix Zeus faber— té dues taques negres?, comentades amb molt d’encert per Rafael Beltran a http://www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/16/10_Beltran_Rondalles.pdf , i també recollides per Joaquim González Caturla a Rondalles de l’Alacantí (1985)

[17] https://revistasao.cat/febrer-les-parentalia-i-la-catedra-de-sant-pere/