Tens 0 productes a la teua cistella
09/11/2021
TEMPS ORDINARI I SANTORAL
L’any litúrgic cristià es divideix en quatre períodes, dos Temps Forts i dos d’Ordinaris.
Advent-Nadal i Quaresma-Pasqua conformen els Temps Forts perquè estan centrats en els misteris de Jesucrist: el naixement i la resurrecció.
Intercalats entre els anteriors estan els dos Temps Ordinaris (o “de durant l’any”), un total de trenta-tres o trenta-quatre setmanes en què no se commemora cap aspecte particular dels misteris cristològics i propici, doncs, per parlar del santoral: Dichoso mes, que empieza con Todos los Santos y acaba con San Andrés. I aquest novembre que climatològicament marca l’inici del mal oratge el dedicarem a un dels sants relacionats amb la salut, Sant Carles Borromeo. Una figura que servirà per presentar uns altres campions de la sanitat, alguns canonitzats i uns altres laics però no per això menys “sants”.
SANTORAL RELIGIÓS I MITOLÒGIC RELACIONAT AMB LES MALALTIES
Avui dia resulta fàcil menystenir les creences dels qui, en el passat, no tenien els coneixements actuals. Tan fàcil com curt de vista, ja que en per als nostres avantpassats recordar episodis atribuïts al sant sanador podia servir per advertir del perill, o per ajudar a prevenir o curar l’afecció.
Altrament, per als humans és important disposar de figures reals o llegendàries a què acollir-se per compartir col·lectivament l’esperança en la curació, factor psicosomàtic de primer ordre a l’hora d’afrontar tant la malaltia individual com l’epidèmia col·lectiva. I des dels inicis de l’Església el santoral acollí personatges virtuosos als que s’atribuïa la capacitat d’intercedir en el Cel per guarir malalties. I alguns dels sants més antics i populars presenten biografies controvertides farcides de milacres i episodis fantàstics. Uns episodis que en ocasions semblen cristianitzacions de divinitats paganes: Sant Roc, advocat contra la pesta; els Sants Metges Cosme i Damià[1]; Santa Llúcia, la vista; Santa Àgueda, els pits de les dones; santa Apol·lònia, les dents; Sant Anton ‒altrament dit Sant Antoni Abat[2], o del porquet‒, advocat contra l’ergotisme o foc ardent[3].
En temps més recents als sants curadors mitològics se n’afegiren uns altres més clarament històrics, de biografia comprovable. I Sant Carles Borromeo, del que parlem a continuació, n’és un bon exemple per la seua documentada abnegació –alhora que exempta de milacres- en la pesta de Milà.
SANT CARLES BORROMEO
El dia 4 de novembre el santoral celebra Carlo Borromeo (1538-1584), arquebisbe de Milà[4] campió de la Contrareforma i personatge clau en la història de l’Església. Es tracta d’un sant “modern”[5]: post-medieval, documentable, poc mitològic o miracler… per la qual cosa a penes figura en el folklore i no té vincles amb els cicles naturals[6].
Però allò que volem destacar és que el sant també va ser famós per la seua implicació en pal·liar els efectes de l’epidèmia de pesta bubònica que va sacsar Milà i la Llombardia en 1576-77. El mateix dia en què hi passaven les tropes de Juan de Austria camí de Flandes com a governador dels Països Baixos en nom del rei espanyol Felipe II, es va declarar la pesta a la ciutat. L’arquebisbe, que estava fora, hi va tornar i es va fer càrrec d’organitzar les mesures per enfrontar l’epidèmia. Va vendre el seu patrimoni per obtindre recursos i tot i que mancats de coneixements apropiats per entendre l’epidèmia, entre les mesures que va proposar destaca que en les processons els assistents havien d’anar en fila d’un i separats entre sí tres metres.
Anys després de la seua mort es va alçar en el Piemont una estàtua gegantina en la seua memòria, el Colosso di San Carlo Borromeo, popularment il Sancarlone, d’altura equivalent a una casa de deu pisos i visitable fins el cim per l’interior buit.
Una altra edificació important dedicada al sant milanés és l’església romana de San Carlo alle Quattro Fontane (1641), dissenyada per Francesco Borromini. Popularment anomenada San Carlino per les dimensions relativament reduïdes, és, però, una de les peces mestres de l’arquitectura barroca.
Altrament, la devoció al sant per part de l’emperadriu Carlota de Mèxic (1840-1927)[7] va ser el motiu de què creara la Imperial Orden de San Carlos per condecorar les dones que hagueren destacat en els serveis sanitaris a la comunitat. Orde que va ser dissolta amb la derrota de l’imperi franco-austríac a Mèxic i la restitució republicana de Benito Juárez.
ELS SANTS LAICS.
El món laic també ha adoptat en certa mesura la “santificació” de determinats metges, investigadors, etc. gràcies als quals la humanitat ha reduït moltes de les amenaces medicosanitàries que han marcat la història.
Ara venerem aquests “sants sanadors” en els nom dels carrers, hospitals i escoles, o en monuments. Fins i tot, s’han arribat a homenatjar-los, en una mena d’híbrid laicoreligiós, en estampes devocionals i en altars situats a llocs tan inversemblants com les infermeries de places de bous i en els prostíbuls, com era el cas dels dedicats al descobridor de la penicil·lina, Alexander Fleming (1881-1955), el “sant cívic” per antonomàsia.
Més a casa nostra, a la comarca de la Ribera Alta (País Valencià) va ser “santificat” pel poble el metge tortosí Jaume Ferran (1851-1929), descobridor d’un vaccí o vacuna contra el còlera[8]; un vacci per provar el qual es van oferir voluntaris 11.000 veïns de la capital de la comarca, Alzira. Gràcies ser vaccinats només en van morir 15 alzirenys d’una epidèmia que al conjunt d’Espanya va causar 150.000 morts.
Els nivells de veneració per aquests “sants sanadors” pot variar en els diferents territoris i com a exemple prendrem el cas d’Alacant, la segona ciutat del País Valencià.
Com a ciutat portuària i en contacte continu amb vaixells arribats de ben lluny ha sigut propensa a pestes, i el santoral tradicional local conté reminiscències de la permanent lluita contra les malalties, des dels copatró Sant Roc (contra la pesta) a la patrona, la Mare de Déu del Remei; i, és clar, la gran devoció alacantina, la Santa Faç[9].
Però hi ha patronatges més recents, com el del basc Trinitario González de Quijano (1807-1854), governador civil d’Alacant i que ‒de similar manera a Sant Carles Borromeo‒ té dedicat un parc-panteó al centre de la ciutat; és el reconeixement a un “màrtir” cívic enfrontat heroicament (com ho havia fet sant Carles a Milà) a la gestió de la terrible epidèmia de còlera que assolà Alacant i comarques veïnes el 1854, i en què hi va morir contagiat.
El poeta modernista alacantí Eduard Irles (1883-1954), mort tot just un segle després, lligava en uns versos del Romanç del bon alacantí (1934) ambdós nivells de devoció, el religiós i el cívic; una mena del doblet santoral que s’entenia característic de qualsevol alacantí com cal:
“La Santa Faç i Quijano
són guies del teu destí”
Un altre personatge digne del màxim reconeixement va ser el metge alacantí Francisco Javier Balmis (1753-c.1818), responsable de l’expedició que porta el seu nom destinada a difondre el vaccí antivariolós per les colònies espanyoles d’Amèrica i les Filipines.
O els partícips en el gran projecte col·lectiu del catolicisme social que va representar la leproseria de Fontilles[10], a la Marina Alta.
Encara més recent tindríem el cas del pediatra alacantí Pedro Herrero (1904-1978) venerat com un sant per moltes famílies alacantines per la seua desinteressada abnegació a l’hora de socórrer els malalts més pobres de la ciutat; un metge que afortunadament té dedicats un carrer i un monument, i que està actualment en procés de beatificació.
HONORAR ELS QUI HAN CONTRIBUÏT A LA SALUT DE LA POBLACIÓ
La festivitat de Sant Carles Borromeo (4 de novembre), que passa sovint desapercebuda, ens ha servit per relacionar de nou ciència, religió i l’afany històric dels humans per entendre, evitar o eradicar alguns dels flagells que la natura ens ha infligit, com la malaltia individual i les epidèmies o pestes col·lectives.
I per tornar a incidir en la idea de què una societat èticament saludable eleva als altars simbòlics, religiosos o cívics, aquells personatges dignes de record col·lectiu pel seu compromís en la curació dels assots sanitaris.
Saó 431. Novembre 2017
[1] Un com a cirurgià (“barber”, en l’antiguitat) i un altre com a boticari o farmacèutic. Tots dos tenen certa similitud amb una altra parella de germans metges legendaris que figuren a la Ilíada: Podaliri i Macaó, fills d’Asclepi/Esculapi, el déu de la medicina. Asclepi també va tindre tres filles relacionades amb la salut: Higeia (epònima de la higiene), Panacea (“que tot ho cura”) i Iaso (“curació”). Com a curiositat, quatre dels germans donen nom a papallones: Iphiclides podalirius (papallona zebrada), Papilio machaon (papallona reina), Charaxes jasius (papallona de l’arboç) i Nipteria panacea.
[2] https://revistasao.cat/sant-antoni-abat-un-sant-polifacetic/
[3] https://revistasao.cat/ecologia-medicina-i-simbol-sant-antoni-i-el-porquet/
[4] La diòcesi més gran de l’Església catòlica. Amb arquebisbes tan notables com Sant Ambrós [https://revistasao.cat/linici-de-lany-liturgic-ladvent-i-sant-ambros-de-mila/], Giovanni Montini (papa Pau VI) o Carlo Maria Martini.
[5] Com Sant Damià de Molokai, patró dels leprosos: https://revistasao.cat/epidemies-lepra-i-el-pare-damia-de-molokai/ ; o el més genèric Sant Joan de Déu, patró dels malalts i del personal sanitari [https://revistasao.cat/sant-joan-de-deu-patro-de-la-infermeria/]
[6] A Espanya se’l coneix sobretot per ser el patró de la Banca i Borsa, ja que el primer banc espanyol autoritzat a imprimir bitllets duia per nom San Carlos.
[7] Esposa de l’emperador Maximilià de Mèxic i governadora de facto durant eixe intent de diferents potències europees d’establir a Mèxic una mena de protectorat.
[8] I posteriorment uns altres vaccins contra el tifus, la ràbia i la tuberculosi.
[9] https://revistasao.cat/sintesi-religiosa-exit-la-santa-fac-alacant/
[10] https://daualdeu.wordpress.com/2015/06/10/fontilles-ciencia-i-filantropia/
