Tens 0 productes a la teua cistella
[LLOA A LA CERA, LLOA A L’ABELLA].
El cicle litúrgic pasqual ve determinat per la relació entre dos fenòmens astronòmics: l’equinocci solar que inicia la primavera i el primer pleniluni posterior.
Eixa primera lluna plena primaveral, la data de la qual es pot calcular mitjançant un algoritme matemàtic conegut com a computus paschale, marcarà la data de la Pasqua o Diumenge de Glòria, que obligatòriament -des del Concili de Nicea (325 dC)- ha de ser posterior al primer pleniluli primaveral.
L’equinocci vernal (primaveral) esdevé habitualment el 20 de març[1]. I, si prenim com a exemple l’any 2023, com que el primer pleniluni primaveral caurà el dijous 6 d’abril, eixa setmana[2] seria la Setmana Santa[3]; i el diumenge posterior, 9 d’abril, Diumenge de Glòria o de Pasqua de Resurrecció.
En uns altres anys les dates són diferents, sempre depenent de la data de la primera lluna plena primaveral (en vermell).
I per això cada any variaran les dates de la Setmana Santa (en morat), la Pasqua (en blanc) i les altres festes i celebracions que en depenen[4].
LA VIGÍLIA DEL DIUMENGE DE PASQUA I EL CIRI PASQUAL
Amb independència de la data concreta, la nit prèvia al Diumenge de Glòria se celebra el cerimonial més solemne de l’any litúrgic, la Vigília Pasqual.
Un ritual en què es rememora la creença fonamental de la religió cristiana: que Jesús va superar la mort, que va ressuscitar i que és viu.
I no deixa de sorprendre que en eixe acte es faça una al·lusió a un vulgar insecte, l’abella; i una al·lusió de cap manera banal, sinó un autèntica lloa. ¿Per què?
Comencem pel principi.
Allà on és possible, en l’espai situat davant de l’església, l’atri, es fa una foguera amb les palmes beneïdes del Diumenge de Rams de l’any anterior.
Amb eixe foc, que representa el Déu Pare, es pren una flama amb la que s’encén el ciri pasqual, símbol de Crist ressuscitat que, gloriós, venç les tenebres de la mort.
Es tracta d’un ciri de grans dimensions ornat amb una creu, les lletres gregues alfa (A) i omega (W) -primera i última lletres de l’alfabet grec-, la indicació de l’any en curs, i cinc granets d’encens.
I ara comença la impressionant litúrgia de la Praeconium Paschale, la proclamació de la Pasqua. Una litúrgia que s’inicia en la foscor de la nit, es van encenent els ciris dels assistents fins que fa l’entrada el diaca[5] que porta el ciri pasqual i anuncia l’arribada de la llum de Crist: ¡Lumen Christi!, moment en què l’església queda ja totalment il·luminada mentre se sent el cant de l’Exultet o Pregó Pasqual.
El ciri pasqual, com a símbol de la benedicció del foc nou, se sol col·locar en un candeler en el presbiteri de l’església i junt al faristol[6] o ambó usat per llegir o cantar els textos litúrgics, o per predicar.
Aquesta litúrgia es tanca amb un cant, l’Exultet, que en bona part és una lloança, justament a eixe ciri, una Laus Cerei o “lloa al ciri”, que era el nom abans de la reforma de la Setmana Santa impulsada pel papa Piux XII en 1951, que el va pel de ‘pregó pasqual’ o ‘anunci de la Pasqua’.
EXULTET
L’Exultet[7], Angelica o Praeconium paschale és un dels himnes més bells[8] de la litúrgia catòlica. Un càntic exultant amb el qual es pregona l’alegria per la Resurrecció[9].
El papa Sant Gregori I el Magne (s. VI), l’impulsor del cant gregorià, el va elevar a l’excel·lència, i posteriorment l’Orde benedictina de Cluny la va difondre pels seus monestirs durant l’edat mitjana, fins arribar a l’actualitat.
De fet, el pensament de Gregori el Magne va marcar el pensament medieval pel que fa a la consideració de la imatge com a litterae laicorum (‘lletres dels laics), i la imatge contextualitzada com el millor discurs visual destinat a les masses analfabetes per afirmar conceptes forts i funcionals.
Originalment, l’Exultet venia sobre un rotllo ben llarg que portava escrit el text en un sentit mentre que les imatges seguien el contrari, de manera que mentre el diaca narrava el contingut, es desplegava el pergamí perquè els fidels pogueren seguir la història mirant les il·lustracions.
L’Exultet pren el nom de la primera paraula del càntic. També se’l coneix com Angelica pel text que s’hi troba: angelica turba caelorum.
Comença així:
| Exultet iam angelica turba caelorum exultent divina mysteria et pro tanti regis victoria tuba insonet salutaris. |
Exulten de goig tots els àngels del cel,
exulten els ministres de Déu, i que sone la trompeta victoriosa per celebrar el triomf d’un Rei tan gran. |
El càntic consta de dues parts: un pròleg i una segona part de caràcter més narratiu.
En el pròleg, l’alegria i la llum son els temes centrals, i hi proliferen els verbs llatins exultare (saltar d’alegria), gaudere (gaudir), laetare (alegrar-se) destinats a agrair a Déu la resurrecció de Jesucrist. Primer, l’assemblea celestials (els àngels i els ministres de Déu), després la Terra, i finalment l’Església amb tot el poble reunit per a la celebració anual de la Pasqua.
El pròleg acaba amb una pregària dirigida pel diaca per demanar la llum i la força necessàries per poder elogiar dignament el ciri pasqual.
| Ut, qui me non meis meritis intra Levitarum numerum dignatus est aggregare luminis sui claritatem infundens cerei huius laudem implere perficiat. |
El qual (Déu), tot i que no ho meresc, ha volgut incloure’m entre els diaques. perquè es complisca la lloa d’aquest ciri al qual demane el do de la seua llum. |
La segona part és una narració de la gesta de Déu per salvar la humanitat i que culmina en la resurrecció del seu fill.
En aquesta part apareixen elements pertorbadors, d’un estil únic en la litúrgia cantada. Perquè en certa manera celebra el pecat original gràcies al qual gaudim de la presència de Crist; un insòlit esment, únic en tota la litúrgia, atrevit, de la necessària participació de Lucifer en l’obra de Déu.
| O certe neccessarium Adae peccatum,
quod Christi morte deletum est O felix culpa, quae talem ac tantum meruit habere Redemptorem |
Calia el pecat d’Adam, que la mort de Crist ha esborrat. Oh, benaurada culpa gràcies a la qual hem tingut tan gloriós Redemptor. |
La nit hi cobra una especial rellevància[10] per haver sigut el marc en què ha tingut lloc la resurrecció de Jesucrist.
| O vere beata nox, quae sola meruit scire tempus et horam, in qua Christus ab inferis resurrexit! |
Oh nit benaurada! només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts. |
Aquest cant dona pas a la segona part d’aquesta vetlla pasqual, amb la lectura de set profecies de l’Antic Testament i una epístola del Nou Testament, que culmina amb la proclamació de l’evangeli de la resurrecció per part del diaca i des de l’ambó.
El resultat era que durant la vetlla o vigília pasqual, en una església abarrotada de gent, saturada d’encens, envoltada d’imatges, il·luminada per les múltiples llums que porten els assistents, el diaca entona el Laus davant els fidels reunits en una expectació mística, en un ambient solemne on gestos, objectes, cançons, llums i olors es combinen per preparar les ànimes per a la catarsi extrema de la tragèdia cristiana.
Una elaboració de l’edat mitjana tan emocional com didàctica en la qual la paraula cantada, dramatitzada, visualitzada en un context de forta commoció devocional, oferia als espectadors, la major part analfabets, la possibilitat de descodificar els signes que sap entendre: In ipsa legint qui litteras nesciunt ([fins i tot] ‘els que no saben lletres hi llegeixen’).
LA IMPORTÀNCIA DEL CIRI I DE L’ABELLA: LAUS CEREI, LAUS APIS
Un aspecte clau de la segona part de l’Exultet és la importància donada al ciri, tant els que porten els fidels, com el gran ciri pasqual destinat a romandre encés fins Pentecosta, el final del cicle pasqual. Cera i ciri, com també l’abella productora, en són protagonistes:
| Sed iam columnae huius praeconia novimus, quam in honorem Dei rutilans ignis accendit. Qui, licet sit divisus in partes, quas in substantiam pretiosae huius lampadis ad noctis huius caliginem destruendam, Et in odorem suavitatis acceptus, |
Hem elogiat aquesta columna que hem encès amb el foc nou que crema en honor de Déu. Un ciri la flama del qual, no minva per haver-se repartit, ja que s’alimenta de la mateixa cera que es fon, i que l’abella mare ha produït la foscor d’aquesta nit; |
Una lloa al ciri, laus cerei, però també una laus apis a l’abella que produeix la cera.
Acostumats a veure ciris en els esglésies, no captem que en tota la Bíblia no hi ha cap menció a un element tan habitual. I això ens porta a plantejar-nos unes reflexions sobre els fonaments bíblics d’aquesta tradició, o bé si més aïna hem de pensar en una influència hel·lenística posterior:
- Quan a la Bíblia es parla d’atifells per a donar llum mai no es parla de ciris, sinó de llànties o cresols[11], com en la paràbola de les verges nècies i prudents, de l’evangeli de Mateu (25,1-13)[12]. De ciris, però, no se’n parla mai. Així, doncs, ¿per què un ciri ha de representar la llum de Crist?
- La lloa a l’abella que trobem a l’Exultet o Praeconium (‘anunci’) i que tan important és per a la litúrgia pasqual, no troba fonament la Tanakh[13] o cànon bíblic jueu; una Tanakh que, no ho oblidem, Jesús havia vingut a preservar(Mateu 5,17-37)[14].
- Tan sols es mencionen les abelles en el llibre de la Saviesa, Siràcida o Eclesiàstic (que no Eclesiastès o Cohèlet), que en el verset 11,3 diu: «L’abella és ben xicoteta comparada amb els altres animals que volen, però la seua mel és la cosa més dolça». Ara bé, aquest és un llibre deuterocanònic que no forma part del cànon bíblic jueu ni protestant, però sí dels catòlics i els ortodoxos.
ABELLES, MEL I CERA EN EL MÓN CLÀSSIC GRECO-ROMÀ
En el món clàssic grecollatí[15] l’abella té molta major consideració. Així, Aristòtil (s. IV aC), en Historia animalium (Perí Tá Zóa Istoríai), va dedicar aquest himenòpter els llibres V (capítols 18 i 19) i també diverses referències en el IX.
També en el món grec van escriure tractats d’apicultura Teofrast (deixeble d’Aristòtil i ‘pare de la botànica’), Demòcrit d’Abdera, Aristòmac de Soli (Melisurgica), Nicandre de Colofó i altres grecs notables.
Entre els romans, Virgili va dedicar a les abelles el llibre IV de les Geòrgiques; Plini el Vell, en Naturalis Historia (llibres XI, XX i XXI); els tractats d’agricultura De re rustica de Varró i de Col·lumela; Elià en Natura Animalium; Higini i Cels en els seu tractats de medicina; Ovidi en Les Metamorfosis; Petroni en el Satiricó; Marcial en els Epigrames; o Apici en el llibre de cuina De re coqinaria.
EN RESUM
En el Pregó Pasqual, i en particular en el simbolisme de l’abella i els seus productes principals, cera i mel, ressona una reminiscència greco-llatina, un desig de bellesa clàssica, que encara hui, segles més tard, ens fa arribar el perfum d’aquells escriptors, jueus, grecs i llatins, quan es recita de forma viva, sentida, emotiva, l’Exultet en el moment més solemne del ritual cristià.
SAÓ, núm. 425. Abril 2017
[1] Habitualment l’equinocci primaveral esdevé el dia 20 de març [tal i com diria Joan Manuel Serrat a la cançó “20 de març” «A la bandolera du la primavera el 20 de març”»: https://www.youtube.com/watch?v=eT84Vtemsoc]. Excepcionalment, però, pot esdevindre el dia 19 (com passarà l’any 2047) o el 21 (com va passar el 2007). La resta, pràcticament tots els anys, el dia 20 de març.
[2] Litúrgicament parlant, la setmana sempre comença en diumenge.
[3] Saó 413, març 2016: https://revistasao.cat/falles-setmana-santa/
[4] Les festes, períodes i celebracions més importants que depenen del cicle pasqual, amb data variable són: Carnestoltes, Dimecres de Cendra, Quaresma [https://daualdeu.files.wordpress.com/2021/08/daualdeu1805.pdf], la Magdalena (tercer dissabte de Quaresma), Setmana de Passió (comença el cinqué diumenge de Quaresma); Diumenge de Rams (sisé diumenge de Quaresma), Setmana Santa, Diumenge de Pasqua Florida (Glòria o Resurrecció), Diumenge de Quasimodo (el posterior a la Pasqua), Sant Vicent Ferrer (huitava de Pasqua, sempre en dilluns), la Santa Faç (dijous posterior a la huitava de Pasqua; https://revistasao.cat/sintesi-religiosa-exit-la-santa-fac-alacant/ ; https://www.youtube.com/watch?v=2S7PvNUejTo&t=16s ), Ascensió (quaranta dies després de Pasqua; [https://revistasao.cat/un-dijous-enlluernador-lascensio/] i [https://daualdeu.files.wordpress.com/2020/12/daualdeu1905-1.pdf]), Pentecosta o Pasqua granada (cinquanta dies després de Pasqua; [https://revistasao.cat/pentecosta-maig/]), Santíssima Trinitat (diumenge posterior a Pentecosta) i Corpus (dijous posterior a la huitava de Pentecosta; https://revistasao.cat/corpus-christi/
i https://revistasao.cat/corpus-christi-el-pa-azim-el-gluten-i-les-etnociencies/).
Després, ja tancat el cicle pasqual [https://revistasao.cat/el-tancament-del-cicle-pasqual/], s’entra en un altre temps litúrgic, l’ordinari –no vinculat als misteris cristians del Nadal i la Resurrecció- que dura entre 23 i 28 setmanes, fins el primer diumenge d’Advent que donarà pas a un nou temps litúrgic, ara fort i centrat en Nadal, i a un nou any litúrgic.
[5] En la jerarquía eclesiástica, el diaca és el grau inferior al sacerdot.
[6] El faristol litúrgic ha d’estar en el presbiteri, la part més elevada de la nau central de l’església, on se situa l’altar major i a l’esquerra d’aquest (mirant des de la nau), l’anomenat ‘costat de l’evangeli’ (l’altre és el ‘costat de l’epístola’). El faristol pot cobrir-se amb un frontal d’altar coherent amb el color litúrgic del dia, que en el cas de la Vigília Pasqual és el blanc, el propi de les grans solemnitats.
[7] Exultet: https://www.youtube.com/watch?v=HPFpCW3XCek
[8] L’Exultet, amb la traducció completa, es pot trobar a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Preg%C3%B3_pasqual
[9] A l’església cocatedral de Sant Nicolau, a Alacant, ja fa anys que l’Exultet el canta el tenor i organista Luis Egío.
[10] En aquest context, potser la nit remet al ritual de la Pasqua jueva descrit en el llibret Haggadà xel Péssha (‘narració de la Pasqua’), en la qual el més menut de la casa pregunta a son pare pel significat de la nit de Pasqua.
[11] Llàntia, cresol o gresol: recipients menuts que contenen un líquid combustible –en general, oli- i una metxa o ble (de papir, lli retorçut, junc) immergida en el líquid, i que dona una llum més aïna feble en cremar-se l’oli de la punta de la metxa, que és substituït per un de nou que ascendeix per aquesta gràcies al fenomen físic de la capil·laritat.
[12] La paràbola ve a dir que hi havia deu verges que, proveïdes de llànties, esperaven l’arribada de la comitiva dels nóvios. Cinc d’elles, sàvies, havien portat oli de recanvi per anar-les omplint, mentre que les altres cinc, més aïna ximples, no n’havien dut. Mentre dormien esperant els promesos, un criat les va avisar que ja arribaven. Totes es van alçar i van intentar encendre les llànties, però les que no tenien oli no ho van poder fer. Van demanar oli a les seues companyes, que no en tenien prou per a totes, així que van haver d’anar a comprar-ne. Les joves amb les llànties enceses van poder pujar al carro dels promesos i anar al casament, mentre que les altres, quan hi van arribar, es van trobar amb les portes tancades i no van poder assistir a la boda ni al banquet.
[13] Tanakh és un acrònim per designar els 24 llibres canònics jueus, els que formen la Bíblia jueva (escrita en hebreu i arameu): Torà (“llei”), Neviïm (“profetes”) i Khetuvim (“escrits”). L’Antic Testament cristià coincideix en gran part amb la Tanakh, però hi ha certes diferències entre les versions protestant, catòlica i ortodoxa. Així, mentre les versions bíbliques protestants identifiquen la Tanakh com a Antic Testament, catòlics i ortodoxes hi inclouen uns altres llibres que havien sigut afegits (Deuterocanònics, en terminologia catòlica) al cànon jueu pels setanta savis hebreus que van fer la versió grega de la Bíblia en l’Alexandria del s. I aC. (i que en llatí es va anomenar Septuaginta o Vetus Testamentum Graece iuxta LXX interpretes; abreujadament, LXX). Aquests llibres que els catòlics i protestants accepten en el seu Antic Testament (però no així els protestants, que els consideren apòcrifs o ‘no autèntics’ són Macabeus, Carta de Jeremies, Judit, Tobit, Baruc, Saviesa i Siràcida (Eclesiàstic).
[14] «No vos penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud».
[15] En català disposem, afortunadament, una excel·lent col·lecció de llibres dels autors clàssics, els de la Fundació Bernat Metge promoguda en 1923 pel mecenes, banquer i polític Francesc Cambó, i que ha perdurat fins el 2017. Una iniciativa editorial del màxim nivell cultural, tan sols comparable a les col·leccions clàssiques de renom en la cultura occidental, com l’alemanya de Teubner (Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Teubneriana), les angleses d’Oxford i de la Loeb Classical Library o la francesa Guillaume Bodé. Els llibres referenciats en aquest apartat figuren en el catàleg de la Fundació Bernat Metge, en les versions en català, i en bilingüe grec-català i llatí-català.
