Setembre virginal i els cicles agraris del blat i de la vinya

11/06/2021

DIFERENTS CALENDARIS

El nostre calendari és solar, basat en la posició relativa de la Terra al voltant del Sol i que des d’ací percebem com a desplaçaments del Sol sobre l’horitzó.

Moltes de les celebracions religioses anuncien o ratifiquen les efemèrides solars de solsticis o equinoccis; del solstici hiemal o hivernal (Nadal), de l’estival[1] (Sant Joan[2]); o de l’equinocci vernal (primaveral), Sant Josep[3] i l’Encarnació[4].

Superposats al solar i marcats per determinades festivitats en tenim un parell més, de calendaris. D’una banda el lunisolar, del qual fem dependre el cicle pasqual[5] segons el dia en què es presenta el primer pleniluni de primavera[6]. I, d’altra, una mena de subcalendari numèric, el “dels quaranta dies”[7] abans o després de les efemèrides solars o lunisolars i que reconeixem per festes associades a eixe còmput (Tots Sants[8], la Candeleral[9], l’Ascensió[10], i altres).

També forma part del nostre patrimoni etnocronològic el calendari zodiacal, definit pel trànsit del Sol sobre les diferents constel·lacions en què es dividia la volta celestial; constel·lacions que queden “tapades” seqüencialment pel Sol[11] mentre la Terra el circumda. Eixe calendari és una relíquia cultural atés el desfasament entre les posicions astronòmiques actual i del passat; i per les controvèrsies no resoltes pel que fa al sentit de cada signe.

EL SENTIT DE CADA SIGNE ZODIACAL

Una de les hipòtesis apunta a què el nom de cada mes zodiacal tenia un caràcter utilitari i anunciador. En uns casos seria un marcador agropecuari: Àries, per assenyalar l’inici de la transhumància de les ovelles; Taure, per començar a llaurar la terra amb els bous com animals de tracció; etc. Hi havia signes premonitors de l’oratge: Leo (23 de juliol-22 d’agost) simbolitzava ‒per associació metafòrica dels raigs solars amb la melena del felí‒ l’època en què dominen les elevades temperatures associades a l’astre rei; el temps de la pluja hivernal mediterrània venia representat per Aquari (20 de gener-20 de febrer); etc. En altres casos s’al·ludia a la posició o moviment aparent del Sol: l’equilibri equinoccial de la Balança (Libra); el “retrocés” del Sol després del solstici estival, associat metafòricament a la marxa del cranc, Cancer; etc.

Alguns altres signes demanen explicacions més alambinades. És el cas del que ocupa la major part del nové mes, Virgo/Verge (21 d’agost-21 de setembre).

LA CONSTEL·LACIÓ DE LA VERGE

La constel·lació Virgo està formada per estrelles que, en unir-les gràficament “dibuixen” en el cel una jove (“la verge”) amb unes garbes de cereal. Al·legòricament ve a representar el blat ja recollit i emmagatzemat a finals de l’estiu; un blat que aportarà en l’immediat inici de la tardor les llavors amb què sembrar la futura collita del millor cereal.

En el cel nocturn, una de les garbes es localitza fàcilment gràcies a Spica, “espiga” (a Virginis), l’estrella més brillant de la constel·lació.

Una constel·lació que també conté, com a tercera estrella més brillant, Vindemiatrix, “la veremadora” (ε Virginis); en època romana, quan l’aparició de Vindemiatrix precedia l’eixida del Sol (a les darreries d’agost) els vinyaters entenien que era el moment d’iniciar la verema.

Així, doncs, la finalització del cicle del blat i l’inici del de la vinya, venien representats zodiacalment per sengles estrelles, Spica i Vindemiatrix, de la mateixa constel·lació, Virgo, que assenyalaven així la importància i concatenació dels productes fonamentals de l’agricultura mediterrània.

Però, ¿qui era Virgo, mitològicament parlant? Per als romans es tractava d’Erígone, una jove que va ser seduïda pel déu de la vinya i el vi[12], el lasciu i promiscu Dionís metamorfosat en un sanglot de raïm[13]; en assabentar-se de l’engany Erígone es va suïcidar i els déus la van ascendir al cel on va quedar fixada dibuixant la constel·lació anomenada Virgo [14].

Erígone (1747), de Charles-André van Loo

I ¿casualitat? per als catòlics setembre és el mes en què hi ha més festes dedicades a “la Verge”[15] per antonomàsia, a la Verge Maria, la Mare de Déu; d’un Déu que, no ho oblidem, transsubstancia la seua carn en pa i la seua sang en vi.

La vierge aux raisins (1640) Pierre Mignard, Louvre, París

Mare de Déu i el Nen amb un xanglot de raïm. (1510) Lucas Cranach der Ältere (“el vell”). Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid.

Així, i pel que fa a les commemoracions setembrines a la Verge és legítim preguntar-se:  ¿estem davant l’assimilació cristiana d’una antiga celebració pagana? Chi lo sa?

LES MARE DE DÉU TROBADES

En la major part de les festes marianes de setembre es venera a verges “trobades”, és a dir, a imatges[16] que suposadament havien sigut amagades sota terra “en temps dels moros” i  que posteriorment van ser recuperades gràcies a la intervenció de, generalment, algun pastor, llaurador, llenyataire, o d’algun bou o altre animal[17]. I molt sovint relacionades amb fets miraculosos, llums, atraccions irresistibles, etc. que acaben per posar al descobert l’amagatall de la imatge; en ocasions la volen portar al poble més proper, però la imatge no ho vol, i com que ningú no la pot moure s’ha de quedar al lloc de la trobada, on es construeix una ermita, i potser un santuari.

La tradició degué ser molt més antiga del que ens podríem pensar. De fet, en el segle IV l’Església oriental ja va decidir relacionar les reiterades troballes d’imatges marianes amb la data de naixement de Maria, que va fixar en la vuitava de l’inici de l’any litúrgic (que començava l’1 de setembre), és a dir, el 8 de setembre. Una suposició que també va fer seua l’Església occidental, on es considera eixe dia[18] com el de la “Nativitat de Maria”.

Així, el 8 de setembre se celebren nombroses advocacions locals de Mare de Déu trobades: dels Afligits (Alfara d’Algímia), de Montiel (Benaguasil), de Sales (Sueca), de Vallivana (Picassent, Morella), de L’Oreto, L’Orito o Loreto (Mutxamel, Santa Pola, Xàbia)[19], de Fonament (pouet de Benissanó, Llíria –“el dia de la tonya”-), del Rebollet (Oliva-la Safor), de la Salut (Algemesí, Sabadell), de Gràcia (Vila-real, Maó), del Castillo (Chiva), d’Avellà (Catí), d’Ortisella (Benafigos), de la Balma (Sorita del Maestrat), del Do (Alfafar), de Monserrate (Oriola)[20], de Núria, de l’Olivar (Alaquàs), de Bell-Ull i Gràcia (Girona), de Meritxell (Andorra), de Montcada, de Fontromeu, del Camí de Cambrils, de Puigcerver, de la Roca (Mont-roig del Baix Camp), d’Urgell, de Queralt (Berga), de la Serra (Montblanc), de Bastanist (serra del Cadí), de la Gleva (Voltregà-Osona), del Roure (Pont de Molins-Empordà), etc.

ALTRES MARES DE DÉU DURANT EL SIGNE ZODIACAL DE VIRGO

Tot i que el dia 8 de setembre és el que compta amb més festes marianes, també en proliferen a uns altres llocs durant tot el període del signe zodiacal de Virgo. Així, als Països Catalans en tenim també a les darreries d’agost les Mare de Déu: dels lliris[21] (dia 21; Alcoi); de la Font de la Salut (28; Traiguera); d’Agres (31; Agres). I, a setembre: del Puig (dia 1; València); de la Cinta (2; Tortosa); del Consol (4; Altea, Monistrol); del Claustre (9; Solsona); de la Font Santa (12; Jafre).

I més enllà dels nostres territoris, també són verges trobades i celebrades el dia 8 de setembre la de Cuadonga o Covadonga (Astúries), los Llanos (Albacete), la Peña de Francia, de la Vega (Salamanca), de la Victoria (Màlaga), de la Encina (el Bierzo)… I en dies vinents: Arantzazu (Arantzazuko Andra Mari, Gipuzkoa, el 9); Guadalupe (Cáceres, el 12); la Bien Aparecida (Cantàbria, el 15), etc.

En definitiva, les múltiples Mares de Déu o Verges trobades ho són durant l’època que correspon al signe zodiacal de la Verge.

De nou, i com en tantes altres ocasions, astronomia, climatologia, agronomia, mitologia i religió s’entrellacen per confirmar la idea rectora en aquesta secció de “Natura culta i sagrada”.

Saó 429. Setembre 2017

[1] https://revistasao.cat/sant-joan-per-que-ara/

[2] https://revistasao.cat/sant-joan-el-zenit-del-cicle-solar/

[3] https://revistasao.cat/falles-setmana-santa/

[4] https://revistasao.cat/lencarnacio-25-de-marc-inici-de-lany/

[5] https://revistasao.cat/pasqua-la-renovacio-de-la-natura/

[6] https://www.youtube.com/watch?v=cbwSRd152x8&t=561s

[7] https://daualdeu.files.wordpress.com/2020/12/daualdeu1905-1.pdf

[8] https://www.youtube.com/watch?v=dz7aPh6NsVI&t=335s

[9] https://revistasao.cat/la-candelera/

[10] https://revistasao.cat/un-dijous-enlluernador-lascensio/

[11] https://www.youtube.com/watch?v=IbZ9Le9CH3o&t=3s

[12] Són nombrosos els déus o personatges mitològics relacionats amb la vinya i el vi: Noé, Dionís, Bacus… i el mateix Jesús, que en paraules de l’evangelista Joan (15:1) es presenta dient «Jo sóc el cep veritable i el meu pare és el vinyater» (un vinyater que, ja ho sabem, es desposarà amb una verge).

[13] Erigonen falsa decepit uva [“a Erígone amb fals raïm enganyara”]; Ovidi, a Les Metamorfosis 6:125.

[14] Per als grecs era, més aïna, Diké, la deessa encarregada de vigilar els actes de justícia en el món dels humans i què, decebuda, va demanar als déus pujar al cel on va formar la constel·lació de la Verge.

[15] El concepte de “verge” aplicat a Maria és fruit d’una confusió: l’original hebreu (Isaïes 7,14), on figurava que «una almah [“(xica) jove”]» «concebrà i tindrà un fill al que posarà el nom d’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”», va ser traduït al grec (versió Septuaginta per parthenos, “verge” (que en hebreu hauria sigut bethulah). L’error va persistir i ha arribat fins ara. Tot i això, molts cristians prefereixen per a Maria no tant el nom de “Verge” o de Christotokós ‒mare del component humà de Jesús, Crist‒ sinó el de Theotokós, “mare de Déu” ‒qui sap si com a reminiscència dels primitius cultes ancestrals a la Mare Terra‒, que va ser oficialitzat per l’Església l’any 431 en el concili d’Efes . Com que la primera basílica dedicada a la Mare de Déu (Santa Maria Maggiore, a Roma) s’havia inaugurat el 5 d’agost de l’any 360 hi ha alguns llocs, com Alacant, on la festa dedicada a la Mare de Déu (del Remei) se celebra eixe dia; i com que, segons la tradició, havia nevat a Roma en l’agost previ a la inauguració de la basílica, també se li diu Mare de Déu de les Neus, patrona de llocs com Eivissa, Vilanova i la Geltrú (el Garraf) , Asp i El Fondó de les Neus (el Vinalopó Mitjà).

[16] Les imatges d’eixes Mares de Déu solen ser talles de fusta policromada, algunes amb la cara negra, d’estils romànic (rígida, hieràtica, distant) o gòtic (més lleugera i humana), i datades entre els segles XII i XV.

[17] Els descobriments solien fer-se a llocs territorialment singulars: determinada cova o balma, font, arbre (lledoner, servera, boix, morera, alzina…) o arbust (boix, aranyoner…), etc, molt sovint antics llocs de devoció “pagana”.

[18] Per això la (Immaculada) Concepció de Maria [https://www.diarilaveu.com/veu/48816/i-la-mare-de-deu-es-va-apareixer-en-un-lliri] se celebra el 8 de desembre, nou mesos abans del naixement.

[19] Encara que la festa oficial de la Mare de Déu de Loreto és el 10 de desembre, també se sol celebrar el 8 (o el 9) de setembre a poblacions com Biar, l’Alcúdia, l’Olleria, Mutxamel (que, a més li associa el “milacre de la llàgrima”, l’1 de març), Sagunt, Santa Pola o Xàbia

[20] La festa general de la Mare de Déu de Montserrat és el 27 d’Abril, tal com se celebra, p.ex., al Ravalet de Mutxamel (l’Alacantí), o a tot Catalunya. Antigament també era important eixa devoció a Alacant: en 1536 es va erigir una capella amb imatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre l’antiga Porta de la Mar de la muralla medieval (sobre l’arc de la torre de la dreta de l’actual Ajuntament d’Alacant); posteriorment, en les noves muralles, la  Porta de la Mar rebé el nom de Porta de la Verge de Montserrat, situada en l’actual Plaça de la Mar.

[21] https://www.diarilaveu.com/veu/48820/i-la-mare-de-deu-es-va-apareixer-en-un-altre-lliri-2